Conseqüències de la internacionalització del procés

La ja irreversible internacionalització judicial del conflicte democràtic entre l’Estat espanyol i el sobiranisme català ha punxat la construcció de dues bombolles. A Madrid i a Bar-

celona. A Madrid ha desinflat el delirant relat de la rebel·lió. Però seria molt ingenu pensar que això propiciarà cap rectificació o modificació de l’estratègia. Més aviat al contrari. Hi haurà més ofec mediàtic i més insistència en la criminalització de l’independentisme. L’intent barroer d’associar els CDR al terrorisme n’ha estat la darrera mostra. I la ja duríssima pugna nacionalista per l’hegemonia en el camp de la dreta espanyola entre PP i Ciutadans no permet albirar cap escenari de diàleg abans de les pròximes eleccions legislatives.  

La punxada de la bombolla a Barcelona no és tan evident, però no és menys important. El posicionament de la judicatura alemanya ha donat oxigen a l’independentisme. Cert. Però la internacionalització judicial i mediàtica també ha contribuït a desinflar algunes il·lusions voluntaristes. Ha fet evident, per exemple, que l’opinió pública europea se sent molt incòmoda davant l’autoritarisme institucional espanyol. Però això no vol dir que simpatitzi amb la idea de la independència de Catalunya. De moment, no.

Solució negociada

També ha ajudat a entendre que la idea de la unilateralitat només és fantasia. La solució serà inevitablement negociada i multilateral. I qui més errors acumuli en aquesta nova fase del conflicte, més debilitat arribarà a la negociació que més tard o més d’hora tindrà lloc. I, pel que hem vist fins ara, la capacitat de reincidir en l’error dels poders de l’Estat és insòlitament majúscula. Entre altres raons, perquè el plantejament aznarista de partida (subordinar definitivament Catalunya), parteix d’un diagnòstic esbiaixat i sectari. És aquesta tossuda insistència en l’error el que minimitza els evidents errors de l’independentisme.

Sigui com sigui, l’estada de Carles Puigdemont a Alemanya o l’exili de Marta Rovira a Suïssa estan ajudant a entendre que les raons del sobiranisme català no tindran cap valor operatiu o transformador fins que no siguin perfectament enteses per l’opinió pública internacional. I l’opinió pública internacional més nítidament democràtica no entén cap estratègia unilateral. Particularment, si no està sustentada per una majoria social i electoral clara, àmplia i incontestable.

Legitimitat

Notícies relacionades

Marea groga per la llibertat dels presos independentistes

Alemanya impedeix jutjar Puigdemont per rebel·lió

Si l’independentisme no es vol fer trampes al solitari, ha d’assumir que l’1-O va ser un fet històric irreversible i un desafiament imponent als poders de l’Estat, però no un acte de legitimitat fundacional internacionalment reconegut. Ara com ara, la República catalana només té entitat simbòlica. Per això mateix, la representació de l’oposició entre pragmàtics i legitimistes està mancada de tot sentit real o estratègic. Pirotècnia tàctica sense més recorregut.

Després del 155 i el 21-D, l’independentisme necessita ser intel·ligentment pragmàtic, i la legitimitat només tindrà una font: un suport social i electoral creixent, sostingut i internacionalment reconegut.