El final del model cultural català

Als anys 90, una gran confluència d’idees i estratègies va permetre definir les bases d’un model cultural català. Les bases d’aquest plantejament provenien d’un municipalisme molt actiu, de la recuperació d’un mapa cultural de grans equipaments predibuixat des de la Mancomunitat i d’un disseny tecnocràtic realitzat per un important sector de gestors molt implicats en el disseny de les po­lítiques culturals, molt especialment del PSC però també al voltant de CiU. 

    

Ja als anys 80 el plantejament de l’acció sociocultural a Catalunya va ser diferent del que predominava a Espanya. En aquells anys, el PSOE impulsava les Universitats Populars; un model copiat d’Alemanya que mai va funcionar en una Catalunya influenciada primer per les Maisons de Culture franceses i, posteriorment, per exemples anglesos com els Centres Cívics.

En aquells primers anys de democràcia, el debat entre l’animació cultural o la gestió de la cultura depenia de com de viatjats fossin els seus protagonistes, i per això no hauria d’estranyar-nos l’enorme influència de xarxes i organitzacions culturals europees com Trans Europe Hallee, la Federació Léo Lagrange, ARCI, etcètera, en el desenvolupament cultural català dels anys 80. La idea d’un model cultural propi tenia, òbviament, un context de subsidiarietat, i el procés institucional català anava més ràpid que a Espanya. A falta de tradició, les polítiques culturals i la cultura pròpiament dita van lliurar als anys 80 una cruenta batalla que va guanyar la política. La movida madrilenya no va ser el reflex d’una política cultural, mentre que la pèrdua del lideratge català sobre la cultura espanyola sí que ho va ser.

Als anys 80 marxen a Madrid les principals multinacionals de la música; la factoria cinematogràfica catalana canvia de protagonistes intentant emular, amb una nova generació de cineastes, la ja veterana Escola de Barcelona; s’obre un debat lingüístic entre literats catalans que explotarà anys després a la Fira de Frankfurt, i el rock català, tan popular com estereotipat, li guanya la partida a les músiques experimentals de Zeleste i al que quedava de la Nova Cançó. En realitat, tot plegat era el reflex d’una política cultural totpoderosa que lluitava per aconseguir el control de la producció artística i pel disseny cultural del país.

    

Amb el referent teòric d’un mercat potencial de parla catalana i en el context d’un lent desenvolupament de les polítiques culturals espanyoles, el model cultural català va funcionar a la perfecció durant dues dècades. Sempre dins d’uns espais pressupostaris limitats, però molt més generosos que en qualsevol altre territori espanyol, la producció en català progressava adequadament i l’activitat realitzada directament en castellà o traduïda tenia bona entrada a Espanya, atès el prestigi acumulat per uns estàndards de producció que garantien un diferencial de qualitat a partir de més ajudes públiques. 

El moment de màxima esplendor d’aquest model es dona en el primer tripartit, on, a un notable increment pressupostari, se li afegeix una desinhibida voluntat de lideratge cultural estatal molt pròpia de la visió maragalliana de l’Espanya asimètrica. El segon tripartit inicia, primer amb timidesa i a poc a poc sense dissimular, una política de manera creixent identitària, que planteja un pols cultural a l’Estat. Després arriba la crisi, les reduccions pressupostàries, la pujada de l’IVA cultural i el desplaçament de la cultura cap a la perifèria de les polítiques públiques, promogut des de la posició extremadament liberal del PP.

        

En l’actualitat es constaten dues realitats: la primera és que la cultura catalana és extremadament dependent de les polítiques culturals. La segona és que els canvis tecnològics i l’aparició d’un espai cultural global limiten el potencial d’un mercat local basat en una suposada unitat lingüística i en una indústria poc sostenible. Fins i tot apujant els pressupostos culturals públics exponencialment, la principal responsabilitat de les Administracions es limitarà a atendre els dèficits d’uns equipaments i serveis públics deficitaris i sobredimensionats (en termes de gestió, però no de producció de continguts) que poc poden aportar a la mediació i promoció cultural.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

    

Repensar el model cultural català suposa definir de nou els seus paràmetres territorials, assumir les contradiccions d’una realitat bilingüe per multiplicar el potencial internacional dels nostres creadors en termes de qualitat i competitivitat i sobretot ampliar la demanda interna per millorar la seva sostenibilitat.