Enfonsats en la misèria moral

El coronel Alfred Redl amagava un fosc secret. Home de confiança de l'arxiduc Francesc Ferran, l'hereu del tron austrohongarès, Redl va dirigir i va modernitzar l'espionatge i el contraespionatge de l'imperi en els anys previs a la primera guerra mundial.

Però aquell oficial d'aspecte bonàs, a qui l'escriptor austríac Stefan Zweig recorda fumant puros al cafè Kaiserhof de Viena, era en realitat un espia de la Rússia tsarista. Un any abans de la gran guerra, la intercepció d'un pagament va deixar Redl al descobert. El coronel es va suïcidar d'un tret amb el revòlver que van deixar a la seva habitació els agents que l'havien anat a buscar.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

"És molt més fàcil reconstruir els fets d'una època que la seva atmosfera espiritual. Aquesta no està sedimentada en els esdeveniments oficials, sinó més aviat en petits episodis personals", raona Zweig a El món d'ahir. I recorre al cas de Redl com un dels episodis que modelen l'esperit d'una època, el zeitgeist, zeitgeistun singular vocable alemany. Només un any abans que el nacionalista serbobosnià Gavrilo Princip assassinés Francesc Ferran a Sarajevo, Zweig no intuïa la guerra. Però tres dècades després, quan escriu la seva autobiografia pòstuma, conclou que el cas de Redl ja tornejava l'esperit atroç de l'era.

El 'zeitgeist' espanyol

Seguint la pauta de Zweig, alguns episodis personals definirien també el zeitgeist d'aquesta Espanya espoliada per la corrupció, descohesionada per la poda de l'Estat del benestar i convulsionada per la tensió nacionalista. El màster fraudulent de Cifuentes, el seu desvergonyiment i el cop de destral a la reputació de la universitat poden ser més eloqüents que tants milions saquejats per les trames lligades al PP. I l'estampa de MilletMillet cobrant als seus consogres la meitat de les despeses d'un casament que ell havia endossat íntegrament al Palau de la Música i la de Montull estacionant en una plaça reservada per a minusvàlids als jutjats poden il·lustrar la misèria moral d'aquesta època millor que els 30 milions que tots dos van robar en benefici propi i del nacionalisme català de centredreta.