La Milá

Se’n va anar de l’entrevista amb el peu inflat com una bota. Li havíem proposat que arribés en moto i ho va acceptar encantada. Però just quan l’aparcava, va derrapar amb la graveta del terra i li va caure a sobre. El que al principi semblava un cop, va acabar sent una petita fissura al turmell. Qualsevol altre hagués cancel·lat l’entrevista, no sense abans maleir-nos per ferla venir en moto quan no en tenia cap necessitat. Ella no. Ni es va queixar. I això que va començar l’entrevista coixejant. Però no va necessitar ni que la infiltréssim.

Fa anys que admiro Mercedes Milá. El que fem alguns ara a la televisió, ella ho va començar a fer als 80. Hi va haver gent que va voler esborrar el camí que ens havia obert quan va començar a presentar Gran Hermano. «¿Com pot ser que la gran periodista, la gran entrevistadora, s’atreveixi ara a presentar un reality show?». I vinga, a masscrar-la per heretge. Quin país. Ella va seguir a la seva. Entrevistava igual Adolfo Suárez que Ismael de Gran Hermano. I això, en contra del que pugui semblar, és una virtut.

La Milá té aquesta capacitat de sorprendre. Amb ella a la pantalla no saps el que passarà en el següent minut de televisió, i això és pura màgia. Una bona entrevista gairebé mai és mèrit de l’entrevistador. Gairebé tot depèn de l’entrevistat. De les ganes que tingui de fer-la, de parlar, de mullar-se. I ella va venir a Salvados disposada a tot. Fins i tot va explicar per què ens va demanar diners per fer l’entrevista. 

Moments mítics  

Va parlar de l’independentisme, del vaixell de Piolín, de la Monarquia, de Felip VI, de Letizia, de Sofia, de Suárez, d’Aznar, de l’audiència, dels caps de la tele… Tot plegat il·lustrat amb imatges d’arxiu que recordaven moments mítics de la seva trajectòria, com quan va desmuntar la falòrnia que Miguel Bosé estava mort. Va anar per les redaccions dels mitjans, va parlar amb el director de l’hospital, i es va presentar al plató tenint al costat el «ressuscitat» Bosé. Una fake news dels 90, desmuntada en directe a la televisió.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Però de tot el que ens va explicar, que va ser molt, el més atrevit va ser que va parlar d’ella. De Mercedes. I ens va narrar com només ella ho sap fer, amb aquell poder comunicatiu, el que és caure en una depressió. El que significa estar a la cresta de l’onada professional i només poder sortir del llit per fer el programa que has de presentar una vegada a la setmana. I que ningú noti res. Ni a casa seva. Ni al seu cercle d’amics. Ni a la seva empresa. I ho va explicar sense detalls morbosos, només retratant el dolor, la impotència, el buit, que això suposa.

Gràcies, Mercedes, per la teva generositat. Per regalar-nos una de les nostres entrevistes més especials. I per treure’m a passejar per Collserola i ensenyar-me a buscar espàrrecs sota la pluja. Perquè tu et mulles fins i tot buscant espàrrecs.