El nou president de Cuba no es diu Castro

Cuba té nou president i no es diu Castro. Després de 59 anys de monopoli del poder controlat pels germans que van protagonitzar la revolució, això seria una bona notícia. I el que sembla la mala notícia és que el nou cap de l’Estat, Miguel Díaz-Canel, haurà de lidiar encara amb la gerontocràcia revolucionària reticent a abandonar el poder. Raúl Castro, per exemple, als seus 86 anys, seguirà ocupant la presidència del partit comunista del país. La veritat és que ni una notícia és tan bona ni l’altra tan dolenta. El que és més positiu d’aquest canvi és que el nou president, de 57 anys, pertany a una generació nascuda després del triomf de la revolució.

 

Que els en un altre temps barbuts supervivents d’aquella revolta que va commocionar dretes i esquerres en els anys de la guerra freda segueixin aferrats al poder és una cosa que tindrà un desenllaç al marge de la política i serà obra de la inexorable llei de vida. Díaz-Canel, un exemple clàssic d’un quadro de l’aparell del partit, hereta una tímida reforma econòmica i política iniciada per Raúl Castro que en el seu moment va generar grans expectatives però que es van veure defraudades pel seu escàs abast i que han mantingut viu el castrisme. S’haurà de veure com els cubans reaccionen davant l’arribada d’una nova generació al poder. No obstant, un estigma sempre acompanyarà el nou president i és el de no haver sigut elegit, i d’haver sigut catapultat al poder pels guardians de les essències castristes.