Esperant Junqueras

El 15 d’abril més de 300.000 persones es van manifestar a Barcelona a favor de la llibertat dels líders independentistes empresonats. Altres centenars de milers no es van manifestar però comparteixen la convicció  que la pena de presó preventiva i el desterrament en presons madrilenyes constitueixen un càstig desproporcionat. Fins i tot en l’anomenat bloc del 155 n’hi ha que consideren que resultarà molt difícil recosir Catalunya mentre es mantingui una situació que ens allunya de qualsevol indici de «normalitat» política.

Oriol Junqueras i companyia haurien de sortir de la presó com més aviat millor. És més: no haurien d’haver-hi ingressat mai. Però, malgrat tot, l’exigència de la ràpida llibertat de Junqueras no ha de prestar-se a confusió: una cosa és reclamar que surti ja de presó, pugui tornar-se a reunir amb la seva família i reprengui l’activitat política des del partit que presideix, i una altra de molt diferent és eximir-lo de qualsevol responsabilitat sobre la situació que va causar el seu empresonament, que no és cap altra que el famós xoc de trens entre l’unilateralisme apressat d’uns i l’immobilisme recalcitrant d’altres. 

Els centenars de milers de personis que es van manifestar el dia 15 d’abril i els centenars de milers que no ho van fer es mereixen una explicació com a mínim pel que fa a tres errors de càlcul. En primer lloc, una explicació sobre els terminis. En una entrevista publicada el 13 de novembre del 2015, li van preguntar a Junqueras si en 18 mesos seríem independents. Resposta: «Estic convençut que ho podem ser abans i tot». El 17 de gener del 2016 va insistir en això: «8 mesos és un temps raonable». Si era un temps raonable, ¿per què no va ser suficient?

Reconeixement internacional

Notícies relacionades

Marea groga per la llibertat dels presos independentistes

Junqueras: "No s'ha dedicat ni un sol euro del pressupost al procés"

En segon lloc, una explicació sobre la reacció internacional. El 19 de març del 2017, li van preguntar a Junqueras si l’endemà del referèndum hi hauria un reconeixement internacional immediat. Resposta: «Estem treballant perquè aquest reconeixement és produeixi, i sigui en la magnitud que nosaltres esperem i volem». El 31 d’agost li van preguntar si l’endemà algú ens reconeixeria internacionalment. Resposta: en cas de victòria «estem segurs que la comunitat internacional actuarà en conseqüència». Si tant s’havia treballat per aconseguir el reconeixement internacional i tan segur n’estava Junqueras, ¿per què la comunitat internacional no va actuar «en conseqüència»?

I, last but not least, una explicació sobre sobre la força disponible. L’1 de maig del 2016 Junqueras va teoritzar sobre els «elements de multilateralitat» que tindria el procés d’independència de Catalunya. Pregunta: «¿S’aconseguirà la majoria social suficient per provocar aquesta intervenció multilateral?». Resposta: «La majoria social existeix perquè tenim la majoria parlamentària». Recargolant la frase de Tayllerand, podríem dir que Junqueras no ha comès cap crim, però confondre la majoria parlamentària amb la majoria social és un immens error –l’error que continua enterbolint la política catalana–.