Festival reivindicatiu
Cues a la porta de la presó
El #NoCallarem de la Model ha sigut un festival tan necessari i just com només poden ser-ho la cultura i la poesia
Una de les coses que feia goig aquest diumenge passat a les portes de la presó Model de Barcelona era veure tanta gent girant-li l’esquena a l’escenari principal –el que hi havia muntat a la cruïlla dels carrers d’Entença i de Rosselló–, encarant l’escenari secundari –el d’Entença amb Provença– per seguir atentament l’actuació de tot un seguit de poetes recitant.
La poesia havia de ser en aquest festival perquè la poesia és crit i aquí del que es tractava era de cridar. Quin gran encert va tenir qui fos qui va fer la primera pensada d’incloure-la en la programació dels actes que al llarg de tota la setmana passada es van anar celebrant en aquell mateix indret, a l’esmentada presó: a dins i a fora, com a part del programa d’un festival imprescindible i fulminant.
El #NoCallarem ha estat un festival necessari i just com només ho pot ser tot allò que impliqui posar-li amplificació al que apareix en primera instància com a clam popular. Com només ho poden ser la cultura i la poesia, vaja. Quan les coses es fan d’aquesta manera, és impossible que punxin. Quan l’ajuntament fa una superilla en un lloc on ningú l’havia demanat, no trigaran gaire a sortir veus que diran quina necessitat hi havia de fer-la, quan en canvi el que es fa és obrir els carrers a tots aquells que des de fa temps criden que els carrers són seus, i a sobre ho fan precisament perquè no callin i perquè encara ho puguin cridar més fort, les veus que s’aixecaran segurament que aniran acompanyades d’aplaudiments.
Fa quatre anys que la llibreria on treballo funciona i més d’un cop i de dos i de tres que hi hem tingut programats recitals de poesia m’he trobat mirant amb satisfacció i també amb una mica de sorpresa com es formava una cua a la porta del lavabo en acabat el recital. Diumenge i tota la setmana passada, aquesta mateixa sensació de satisfacció la vaig anar experimentant ampliada, en veure cada dia com la poesia, la música, el teatre i l’art feien que es formessin cues per entrar no gens menys que a una presó.
Sí: cues per entrar a la presó. Penseu-hi.
