Preguntes freqüents

Dissabte passat Preguntes freqüents, programa de la productora El Terrat d’Andreu Buenafuente que emet TV-3 i presenta Laura Rosel, va reblar el clau i va dedicar una estoneta de les tres hores llargues que dura l’emissió a dirimir si la tele que paguem entre tots adoctrina o no, si és de tots o només d’uns quants. La fiscalia la va encarnar Víctor Amela i la defensa –és clar– Toni Soler, que actualment produeix, dirigeix o presenta dos programes, dos, a Sant Joan Despí. Amela, crític televisiu de La Vanguardia, va actuar com a fi estilista florentí:  va venir a dir, sempre de bon rotllet, que la tele pública no estava malament però que podria estar millor i representar un percentatge més alt de l’audiència autòctona. Naturalment, va brotar el tema de la comparació amb TVE: «Si jo malament, tu pitjor», lema que no és, precisament, una invitació a l’excel·lència.

A un servidor li va resultar particularment friqui que el presumpte debat se celebrés en el marc del programa més pota negra del republicanisme televisiu català. Si posem en un dels plats de la balança els col·laboradors habituals i convidats (catalans, bascos, europeus, jutges i advocats que dissenteixen amb Llarena, periodistes madrilenys/es amb llaç groc, presidits per la reina mare Rahola –que no contenta amb predicar de dilluns a divendres a Tot és mou, programa de la mateixa cadena, es reserva el millor de si mateixa per a la proclama sabatina– el desequilibri resulta gairebé coreà, del nord. La direcció del programa no para de pregonar que es convida a tothom, però que alguns no hi volen anar. ¿Per què deu ser? ¿Per no servir d’excusa, com va confiar Felipe González a Évole a 'Salvados'?

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Una altra curiositat de Preguntes freqüents és el seu molt peculiar públic en directe. He de confessar-los que més que veure el programa, el vigilo, i puc assegurar-los que el 100% de les vegades que el respectable ha prorromput en espontanis aplaudiments –sempre encesament pavlovians després dels calculadíssims crescendos operístics de la senyora Pilar– ha sigut per premiar l’oratòria indepe. Durant l’emissió de la qual els parlo, es va arribar a la gota que fa vessar el got quan una espectadora de cabells blancs va cridar «¡fatxa!» a Jordi Cañas, incaut ciutadà que va acceptar la cita. Per més que la presentadora li demanés disculpes una i mil vegades tant en nom propi com des de la direcció de TV-3 –que Cañas va acceptar elegantment– l’espontània no va ser convidada a abandonar el plató: jugava a casa.

I, com a guinda del pastís, l’artilleria de missatges que envia la fidel audiència des dels seus mòbils, reproduïts en pantalla, en la selecció dels quals tot desig d’imparcialitat brilla per la seva absència. Alguns van celebrar aquella nit la proesa de la insultant heroïna.