La final de Copa, de l'himne al futbol

Com ha passat en els últims anys, un esdeveniment esportiu tan rellevant com la final de la Copa del Rei de futbol es veu afectat per la convulsió que viu Catalunya. Des de la primera esbroncada a l’himne en la final del 2009 entre el FC Barcelona i l’Athletic Club, la presència continuada del Barça en el partit –en vuit de les últimes deu finals, inclosa la d’avui a Madrid davant el Sevilla– fa que els dies previs es vegin marcats per aquesta circumstància. Xiular l’himne espanyol i el Rei resulta una situació gens edificant, sens dubte, però que només es pot entendre com una manifestació de la llibertat d’expressió que recull la nostra Constitució. Qualsevol altra qualificació és desproporcionada, com les que han fet aquesta setmana el ministre Zoido al parlar d’aplicar la llei antiviolència o Javier Tebas, el president de la LFP, al definir-ho com «violència verbal».

És, per tant, una cosa a lamentar que el procés també esquitxi el que hauria de ser només una gran festa esportiva. De fet, ho ha sigut al llarg d’aquesta dècada llevat en aquells minuts d’interpretació de l’himne. Una final que, a més, li pot servir al Barça per començar a certificar un curs que pot acabar amb una gran nota. Malgrat el sonor fracàs de Roma, amb la Lliga molt ben encaminada, el doblet seria un excel·lent balanç per al primer any d’Ernesto Valverde a la banqueta. I més quan es va iniciar amb la tempestuosa marxa de Neymar i la desfeta davant el Reial Madrid a la Supercopa.