Els canvis no van venir de París

Alguns diumenges a la tarda, jo agafava el 29 a la plaça de la Universitat, m’asseia al costat d’una finestra i no baixava del tramvia fins a haver recorregut el que anomenaven la Circumval·lació. Si no ho recordo malament, anàvem per les rondes, el passeig de Sant Joan, el que és ara el passeig de Picasso, després agafàvem Colom, el Paral·lel i Urgell, fins a arribar novament al lloc d’on havíem sortit. Era a finals de 1963, jo havia nascut a França, en una família republicana, i acabava d’arribar a Barcelona. Sol, perquè als meus pares els quedava encara un any d’exili. Al tramvia ja no l’anomenaven la carrossa dels pobres, però suposava l’oportunitat de viatjar fins al ventre de la ciutat. Recordo aquelles tardes com les d’un noi de 17 anys que buscava descobrir una Barcelona més real, més sensual, menys encarcarada que la de la Bonanova, on jo vivia. Aquells viatges iniciàtics constituïen un autèntic xoc entre el país on jo havia passat la meva adolescència i aquell on vivia. Recordar-los ve a tomb per subratllar el que van suposar els vents de rebel·lió i de canvi que van bufar el maig de 1968. 

Dos mons

El 1963, no em va fer falta viatjar fins a les Hurdes o llegir Goytisolo per constatar que els Pirineus encara separaven dos mons. Per començar, dos mons polítics. Mentre Sartre publicava 'Els mots', la seva turmentada autobiografia, i es negava a recollir el premi Nobel, a Espanya aquell mateix any moria afusellat el dirigent comunista Julián Grimau. En l’aspecte polític, la dictadura no començaria a esquerdar-se fins a la llei de premsa de Fraga de 1966. En l’econòmic, alguns tecnòcrates de l’Opus Dei havien sentenciat l’autarquia quatre anys abans, però l’economia, ja se sap, sempre va avançada, i el país continuava tancat i capficat. Mentre la societat francesa havia viscut segles de tradició laica i liberal, l’espanyola, inclosa la catalana, estava marcada per la moral catòlica. Quan jo vaig arribar a Barcelona, la ciutat ja no vivia sota el jou moral del Congrés Eucarístic, però vaig haver de pujar al 29 per veure les primeres parelles besar-se a sota d’un porxo. I no ho aconseguia fins que passàvem entre l’Estació de França i el Mercat del Born. Per a algú com jo, que vènia de Tolosa, on els adolescents ens besàvem a qualsevol cantonada, fins i tot a la plataforma de l’autobús que ens portava al col·legi, allò era un turment. A França, el petó al carrer havia sigut immortalitzat per un fotògraf de Life quan París va quedar alliberada dels nazis. A l’Espanya de Franco, no va començar a generalitzar-se fins a uns anys més tard. Fins que vam veure que a París es besaven a sobre de les barricades. 

Una Barcelona provinciana

Notícies relacionades

Les altres 'revolucions' de 1968

El Maig de Gucci

He volgut recordar la impressió que em va produir el paisatge humà de la Barcelona de la primera meitat dels anys seixanta, per subratllar que el canvi que es va produir a Es-panya en la segona meitat de la dècada va ser prodigiós. El 1963, Barcelona em va semblar una ciutat provinciana. Més provinciana que Tolosa, que ja és dir. Ja sé que en alguns cercles universitaris no era així, però el gruix de la societat estava encara ancorada en el passat. 

¿Quina influència va tenir el Maig del 68 en aquest canvi? És difícil d’apreciar-ho, però penso que seria injust dir que tot va començar després del Maig parisenc. Al país havien començat a esclatar-li abans les costures, forçades pel Seat 600, les onades d’immigrants, i les de turistes que van arribar a les nostres platges. I la universitat espanyola, sobretot la catalana, va anticipar alguns dels assalts a l’ordre establert que després vam veure a París. Abans que els universitaris francesos ocupessin la Sorbona, nosaltres havíem ocupat moltes aules per constituir un sindicat democràtic. Res va canviar tant la nostra vida com aquella aventura que va trencar normes, horaris, i estrictes jerarquies familiars i ens va dotar d’un nou llenguatge. Per als que van iniciar el moviment, Berkeley va constituir un avançament. Allà, el 1964, havia pres cos un moviment que unia la revolta social amb la generacional, el canvi del sistema amb el de la manera de viure, de parlar, d’escoltar música i d’estimar. Aquell mateix any, a Catalunya es va fundar CCOO i va començar a prendre cos el sindicat d’estudiants. No hi ha res com l’experiència col·lectiva per modificar el comportament de tota una generació.