Sense els Castro i amb Trump

Felipe González i el rei Joan Carles van mirar de convèncer Fidel Castro, el 1995, dels avantatges que ell mateix liderés a Cuba una transició política similar a l’espanyola. Estaven a Bariloche, seu de la V Cimera Iberoamericana. Castro va escoltar amb paciència. A l’acabar, va respondre: «Tot això que m’expliquen està molt bé, però la transició va començar després de la mort de Franco i jo estic viu».

Fidel Castro va morir el 25 de novembre del 2016. Set anys i mig abans s’havia apartat del poder, tant de l’Executiu com en el partit, cedint el testimoni al seu germà Raúl. Va conservar l’autoritat moral que va exercir amb cautela. Era l’inici del procés d’una transició política que promet ser llarga.

El periodista espanyol Enrique Meneses deia que Fidel era el somiador i Raúl, el que resolia problemes concrets. Els coneixia bé, perquè va estar amb ells en els primers temps de Sierra Maestra. Es repeteix la recepta: de Fidel a Raúl, de Raúl a Miguel Díaz-Canel, a la generació que no va fer la revolució.

El nou president no s’entregarà a aventures polítiques. Primer perquè no pot, només és una peça d’un engranatge que inclou l’Exèrcit. I en segon lloc perquè no li convé. Al cap de tots hi ha l’esfondrament dels règims comunistes de l’Europa de l’Est el 1989, i de l’URSS el 1991 després que Gorbatxov intentés una revolució enfilat en un castell de cartes.

El model xinès

L’altre model és la Xina, que ha liberalitzat de mica en mica l’economia sense perdre el control polític. Aquest segon model, que seria també el del Vietnam, és el que desitja el Partit Comunista de Cuba.

Díaz-Canel ha marcat la ruta del seu mandat amb dues frases: «Raúl encapçalarà les decisions de més transcendència» (des de la direcció del partit) i «serem fidels al llegat de Fidel Castro, líder històric de la Revolució». Això no deixa de ser una declaració. L’important es veurà en els pròxims mesos.

L’omnipresència d’un enemic exterior ha creat un esperit de resistència patriòtica, però no sabem quin és el grau d’atipament de la població.

Serà difícil una hecatombe sobtada com a la Unió Soviètica perquè la revolució, malgrat els seus fracassos –¿on són la llibertat i la democràcia promeses en el manifest de Sierra Maestra?– ha tingut èxits en l’educació (99,8% d’alfabets), en la cultura (250 museus; 11 milions d’habitants) i en la sanitat (més ràtio del món de metges per pacients: 1 per cada 155 davant l’1 per 396 dels Estats Units). No hi ha desnutrició infantil, ni colles de pinxos com al Salvador, Hondures o Guatemala.

Emocional i visceral

Cuba és un fet emocional per a les esquerres i visceral per a les dretes. Va tenir un líder carismàtic en una època difícil. La ceguesa política d’Eisenhower en un món dominat pels codis de la guerra freda el va acabar empenyent al camp soviètic. Fidel es va convertir en un pedra a la sabata per a 10 presidents dels Estats Units. Aquesta lluita contra el que va anomenar imperialisme va consolidar el seu estatus al continent.

Cuba va ser un exemple per a les revolucions llatinoamericanes. L’embargament que, sens dubte, va fer mal i va reforçar la seva dependència de l’URSS, és un altre error: ha donat arguments a un sistema que no funciona.

Les revolucions duren poc, a vegades hores, altres mesos o anys. Tendeixen a calçar-se les mateixes sabates. La cubana ha sigut una de les més longeves, potser va durar tota la dècada dels 60, almenys fins al 1967, any en què va morir el Che. 

Després va substituir la utopia per marxandatge revolucionari, que en el seu cas és imbatible: la fotografia de Korda, els eslògans, la música. Sota de la iconografia habita un règim que té presos polítics, que castiga qualsevol dissidència.

Cuba no ho va tenir fàcil des del triomf de la revolució l’1 de gener de 1959. La CIA va recolzar un nyap d’invasió l’abril del 1961 a Bahía Cochinos i l’URSS es va posar a jugar al pòquer amb John Kennedy en la crisi dels míssils l’octubre del 1962. No s’han s’han avingut els Estats Units i els Castro. 

El mateix Fidel va patir més de 600 intents d’assassinat. Almenys això diu la mitologia que envolta el personatge. Tres opcions: els seus serveis de contraespionatge eren excel·lents, els seus enemics, uns ineptes, o totes dues.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

La presència de Trump a l’altre costat pot donar-los gasolina ideològica per resistir una mica més a l’espera de millors temps, d’un altre president. Va passar l’oportunitat d’Obama. Raúl i Díaz-Canel han de saber que l’única sortida és una apertura econòmica i política.

La clau és qui marca el ritme. Si Veneçuela deixés d’enviar petroli, el ritme el marcaria la realitat. O potser Putin.