Gesticulació

He perdut el compte de tots els llibres sobre el procés que seran les estrelles d’aquest Sant Jordi. Només n’he llegit alguns perquè no he donat abast. Hi ha una gran necessitat d’entendre el que hem viscut i molts dels seus protagonistes tenen  una gran necessitat d’explicar-se. Són actes aixecades amb urgència, els sobra impulsivitat i els falta perspectiva, el final continua obert.

Queda un mes per formar govern a Catalunya o anar a noves eleccions. Ningú diu voler noves eleccions, ni Carles Puigdemont. Per dir, fins i tot adverteixen que unes noves eleccions serien un fracàs i un desastre, però els fets desmenteixen les paraules. No veig ni rastre que s’estigui negociant una investidura possible ni un govern. Junts per Catalunya reivindica que tenen dret a administrar els seus temps i sembla que això significa deixar que passi.

Oriol Junqueras, des de la presó, demana acabar amb les «gesticulacions», i això sona a esmena a la totalitat a tota la política que s’està fent. Si «dir la veritat sempre és revolucionari», com sentenciava Gramsci, aquí no hem fet cap revolució ni estem per això. Ningú diu la veritat. Gesticula el PNB quan posa com a condició per aprovar els Pressupostos Generals de l’Estat (PGE) que s’acabi amb el 155 a Catalunya. S’han enganxat els dits. Al PNB li interessa que s’aprovin els PGE i de passada els convé donar oxigen a Rajoy perquè resisteixi l’assetjament de Ciutadans.

Les coses estan canviant 

Moltes coses estan canviant davant la possibilitat que l’alternança a Rajoy sigui un Govern d’Albert Rivera i Cs. Per això el PNB fa la finta de descartar una esmena a la totalitat als PGE, cosa que permet al PP guanyar temps mentre Puigdemont el segueix perdent. Gesticula Rajoy quan rep a la Moncloa Susana Díaz, la nèmesi de Pedro Sánchez, i li promet revisar abans de l’estiu el finançament autonòmic, un altre front que s’obre per al nonat Govern català. Sánchez, que gesticula i en general fa poca cosa, entre el seguidisme i l’oportunisme s’està desdibuixant. Gesticula Cristina Cifuentes quan denuncia a la Fiscalia la Ciutat de la Justícia d’Esperanza Aguirre, aquella que l’oposició s’ha fet un tip de criticar i que ara la presidenta zombi delata en la seva agonia. Gesticulen a Podem quan «salven» la candidatura a Madrid d’un submís Errejón, tocat i gairebé enfonsat per la conspiració autofiltrada de Bescansa per acabar amb Iglesias.

Notícies relacionades

Una perillosa escalada en espera de Trump

Estimar-se

Que anessin contra Cristina i caigués Carolina pot ser una enganxada de dits o que algú hagi mossegat un ham. Davant de tanta gesticulació, la lectura de l’actualitat acostuma a ser conspiranoica. I com dir-ne, d’això del jutge Llarena i Montoro. L’un, entossudit a processar la Generalitat  per malversació, i l’altre, a negar-lo, sota la pena que Hisenda també acabi asseguda al banc dels acusats.

Algun dia s’haurà de començar a governar i sortir d’aquesta sèrie de Netflix en què s’ha convertit la política espanyola i que sembla sortida de la ment trastornada d’un guionista autònom amb contracte precari. Potser és una bona ficció, però una mala realitat.