Només sé que -en part- soc un neandertal

Durant el meu primer any com a estudiant a la UB, vaig assistir a una conferència sobre neandertals i ‘Sapiens’. Parlem de finals dels 80, i la moda imperant afirmava que l’extinció del neandertal es va deure al xoc bèl·lic entre les dues espècies. Totes dues havien coincidit, en espai i temps, al Pròxim Orient i Europa, i –gràcies a una presumpta superioritat biològica i cultural– el ‘Sapiens’ va resultar vencedor. En efecte, la majoria d’experts del moment opinaven que 'Sapiens’ va ser molt més intel·ligent que el neandertal i que, per tant, va estar en possessió d’una sofisticada tecnologia i millors estratègies d’organització social. Ara bé, potser a causa d’una natural inclinació pels personatges secundaris –soc més de Haddock que de Tintín, o de Chewbacca que de Skywalker– aquella tarda vaig sol·licitar la paraula per exposar la meva modesta actitud.La intel·ligència del neandertal va ser equiparable a la nostra i que la seva extinció no havia de ser necessàriament a causa de cruentes batalles amb els ‘Sapiens’. Només faltava demostrar-ho... i no en teníem les proves.

Els primers fòssils de neandertal van ser trobats a Gibraltar, Bèlgica i Alemanya durant el segle XIX, però ni tan sols Darwin no s’hi va fixar quan, l’any 1871, va publicar 'L’origen de l’ésser humà'. Per què van passar desapercebuts? Perquè, a l’inici, els ossos descoberts a la localitat de la vall de Neander van ser interpretats com a pertanyents a 'Sapiens’ patològics. Uns van dir que el crani allargat, i de cara fugissera, era resultat dels cops de bastó que va rebre el subjecte en vida. D’altres van pensar que es tractava d’un cosac que va perseguir les tropes de Napoleó en retirada: per això el fèmur estava corbat... prova del seu entrenament, com a genet, des de la infantesa. El fèmur arquejat també va inspirar els que van defensar que es tractava d’un humà raquític; tesi que explicava la prominència òssia sobre els ulls –torus supraorbitari– ja que el raquitisme causa forts mals de cap que van fer que l’individu arrufés les celles, de manera repetida, fins a provocar l’aberrant deformació. Per descomptat, eren explicacions tan hilarants com errònies.

Finalment, quan totes aquestes restes fòssils van ser reconegudes com una espècie diferent del 'Sapiens’ –‘Homo neanderthalensis’–, es va continuar alimentant la seva imatge esperpèntica. Museus i publicacions els van reproduir amb mirada perduda, cara deforme, tors arquejat i dits engarrotats; en poques paraules, un monstre semblant al Mr. Hyde de Stevenson que també va inspirar algunes pel·lícules en què els neandertals eren idiotes i sanguinaris.

Notícies relacionades

Els neandertals també pintaven en coves

Així creixien els neandertals

Però s’ha girat la truita; tant, que el neandertal gairebé s’ha convertit en l’homínid de moda. Ara ja admetem, sense embuts, que la mitjana de la seva capacitat encefàlica –volum cerebral– superava la nostra. Eren éssers amb cervells complexos. Per tant, no sorprèn que el neandertal enterrés els seus morts, col·leccionés –per simple plaer– fòssils i minerals, o que es cuidés fidelment dels seus malalts; l’arqueologia ho prova. Tot i així, alguns especialistes van continuar esgrimint una diferència clau entre neandertals i 'Sapiens’: les manifestacions simbòliques. Pintures i gravats rupestres, figures, etc. serien exclusives de l’'Homo sapiens’. ¿Segur? Datacions realitzades recentment en coves europees amb pintures prehistòriques revelen que el neandertal podria ser el responsable d’algunes d’aquestes representacions abans de l’arribada del 'Sapiens’.

I, com a colofó, la genètica ha demostrat que va ser en la prehistòria, i no als anys 70, quan es va encunyar el lema 'Fes l’amor i no la guerra'. La recuperació de l’ADN fòssil confirma que, lluny de batallar, els neandertals i els 'Sapiens’ es van relacionar –fins i tot sent espècies biològiques diferents– a nivell sexual: van donar lloc a híbrids. Aquests híbrids –en biologia hi ha excepcions– van ser fèrtils i, malgrat que no van prosperar cap a una tercera espècie, sí que van fer que nosaltres, en aquestes latituds, siguem 'Sapiens’ amb un ADN que porta gens de neandertal. En definitiva, l’extinció del neandertal no va ser per una guerra amb els 'sapiens’, sinó a causa de la selecció natural. En un mateix nínxol ecològic, si tenim dues espècies molt semblants que exploten idèntics recursos, una de les dues espècies desapareixerà. Sobreviu el més apte, i els neandertals, en aquesta ocasió, van ser els menys adaptats. Van desaparèixer, encara que els gens que compartim em permetin filosofar: "Només sé que –en part–soc un neandertal".