¿Què passa amb la teva sanitat?

Hi ha hagut retallades en la despesa i s’han produït privatitzacions en la sanitat pública durant els anys de crisi, contra les quals es van alçar les "marees blanques". Tanmateix, la tesi que defenso juntament amb Ignacio Riesgo en un llibre recent ('Qué está pasando con tu sanidad’ Profit, 2018) és que els dos assumptes, sent importants, no són els problemes principals a què s’enfronta el nostre sistema sanitari.

Per això, encara que recuperéssim el nivell de despesa i de gestió pública anteriors a la crisi, continuaríem sense estar preparats per abordar els gran desafiaments que venen de la mà del’envelliment i dels avenços en investigació i en tecnologia.

Des d’aquesta perspectiva, incrementar la despesa pública en sanitat o revertir concessions forma part d’un programa més centrat a guanyar batalles del passat que no pas a afrontar els reptes que el futur ens està plantejant i per als quals el nostre Sistema Nacional de Salut no està preparat, en part, perquè pateix una greu ingovernabilitat. Sent un sistema general, està gestionat per les comunitats autònomesi no hem trobat la manera de compatibilitzar, bé, les dues realitats.

Malgrat les dificultats d’aquests anys, el nostre sistema sanitari arrossega una important inèrcia positiva del passat en forma, sobretot, de la professionalitat del seu personal. Així, encara que les llistes d’espera hagin crescut molt, els ciutadans continuen valorant molt bé l’atenció rebuda i en els rànquings qualitatius internacionals la nostra sanitat està més ben situada que, per exemple, les nostres universitats.

Tanmateix, 10 milions de ciutadans tenen avui a Espanya una pòlissa sanitària privada, la despesa sanitària privada representa ja un terç de la despesa pública i més de la meitat de la facturació privada no té cap relació contractual amb el sector públic.

Hem vist créixer, en pocs anys, un nou sector privat al marge del públic, que busca competir-hi en lloc de complementar-lo o viure de les concessions públiques. Si fa anys es deia, amb raó, que per a petites coses el privat, però per a allò important, la sanitat pública, avui no és així. Molts centres sanitaris privats realitzen ja les mateixes operacions i tractaments que els públics, amb professionals d’alta qualificació treballant en exclusiva i, en general, millor pagats que els públics.

¿Per què un nombre creixent de persones decideix pagar-se de la seva butxaca una atenció sanitària privada a Espanya? En part, perquè és barata per als serveis que ofereix, però en una altra gran part perquè el sistema públic està afectat per un greu problema de gestió, d’ineficàcia burocràtica vinculada a una governança llastada per les restriccions imposades pels règims de contractació o de personal que deriven d’una concepció antiga d’allò públic, més pròxima al segle XX que al XXI.

S’ha dit que la sanitat pública espanyola tracta molt bé les malalties (les cura), però molt malament elsmalalts. I aquests, en tant que poden, fugen al privat, tot i que sense abandonar la xarxa de seguretat que continua oferint un sistema universal.

He posat el focus aquí perquè em sembla que aquests mateixos problemes de rigidesa en el sistema sanitari públic que fan que la gent opti pel privat, són els que estan impedint que ens preparem per abordar la sanitat que ve. I necessiten una nova agenda de reformes, ja que no es corregeix només amb més finançament o amb més parcel·les de gestió pública.

Amb la genòmica, la telemedicina, l’esforç en prevenció i un pes cada vegada més gran de malalts crònics, ens trobarem que sobren hospitals per a aguts i falten residències medicalitzades de llarga estada, inversió en cures per a la dependència, operatius per a atenció domiciliària i centres de salut amb capacitat, a més, per a urgències i ingressos curts. Una nova estructura d’atenció sanitària, capaç d’incorporar millor la tecnologiaque obligarà a reestructurar els actuals serveis a partir d’uns professionals amb una formació diferent i sota unes altres jerarquies.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

En aquesta transició d’un model a l’altre, sense permetre que els costos es disparin, és on ens juguem la qualitat de l’atenció sanitària futura. I fer-ho, exigeix una forta voluntat política (pacte d’estat) capaç de mantenir l’esforç de canvi el temps necessari i de resistir a les protestes gremials dels col·lectius que s’hi sentin perjudicats.

Comptar, per a aquest llarg procés, amb les associacions de malalts, serà una estratègia intel·ligent. I començar a parlar d’això, una cosa absolutament necessària. O això crec i faig.