Entre l'estabilitat i la corrupció

De sobte, la voluntat popular expressada a les urnes s’ha convertit en un dels arguments per intentar mantenir en el poder un partit, el PP, que ha estat condemnat per aprofitar-se d’una xarxa corrupta. Ningú no dimiteix. Ningú no assumeix responsabilitats. És cosa del passat. Evidentment, com tota cosa jutjada. El desconegut ciutadà M. Rajoy tampoc no apareix.

La sentència de la primera etapa del cas Gürtelha tingut efectes als mercats i a l’economia, és cert. Un bon exemple va ser la  jornada borsària del mateix dijous i la de divendres, que van estar marcades per descensos.

Davant de les reaccions de l’oposició, amb l’anunci de la moció de censura per part del socialista Pedro Sánchez, avalada per Podem, a l’abandonament del suport parlamentari al PP anunciat per Ciutadans, tant des de les files populars com d’alguns sectors i institucions empresarials pròximes s’han llançat advertències que no és moment per a inestabilitats polítiques. Com si fos molt estable mantenir sense variacions en el poder un partit condemnat, o un president del Govern en què la credibilitat del seu testimoni als jutjats ha estat posada en qüestió en la mateixa sentència. En altres latituds són més directes i possiblement haurien dit, davant d’una actitud similar, que tot un cap de l’Executiu en exercici es va permetre el luxe de no dir tota la veritat, o fins i tot de mentir, davant d’un tribunal. No ha sigut el cas espanyol.

El PP es resisteix i passa al contraatac, o ho intenta. Amb poc més del 30% dels vots insisteix a parapetar-se en la voluntat popular que el va situar com a primera força, però insuficient per governar en solitari, per justificar que ha de continuar en el poder. Fins i tot ha tornat a utilitzar el fantasma del terrorisme per desprestigiar possibles suports polítics a Sánchez.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Mentrestant, el projecte de Pressupostos Generals de l’Estat del 2018 elaborat per l’Executiu de Rajoy, ja va superar l’escull del Congrés i no hauria de tenir problemes per fer-ho en el  Senat, on el PP gaudeix de majoria absoluta i està previst votar-los el proper 19 de juny. Només es frenaria aquest tràmit si abans es convoquen eleccions anticipades, un fet pràcticament impossible per qüestions de calendari.

Aquest fet és una arma de doble tall, ja que d’una banda obligaria el nou Govern, en cas de prosperar la moció, a gestionar uns Pressupostos que va votar en contra, i d’altra banda rebaixa les alarmes d’una inestabilitat econòmica, ja que l’eina de gestió més gran de l’Administració ja estaria en funcionament. A més, sempre queda la possibilitat de governar per decret, com ha demostrat Rajoy.