Fer Fora Rajoy, és el moment

En aquests dies s’ha escrit molt sobre les raons per censurar Mariano Rajoy i el seu Govern. Des d’una perspectiva municipalista no falten arguments. Perquè el Partit Popular no només ha degradat fins a límits impensables les institucions representatives. També ha consentit la desviació sistemàtica i planificat a butxaques privades de recursos que eren imprescindibles per millorar la vida als nostres barris, fer front a l’emergència social i impulsar una economia urbana més sana i inclusiva.

Aquesta és potser la principal acusació que llancem contra Rajoy: haver liderat una de les gestions que més mal ha fet a la democràcia de proximitat que el nou municipalisme encarna. Les reformes laborals impulsades pel PP han precaritzat el treball a les nostres ciutats de manera escandalosa. La seva llei d’arrendaments urbans (LAU) ha consentit una nova bombolla que està disparant els lloguers, la qual cosa produeix milers de desnonaments invisibles i destrossa la vida de famílies senceres. L’anomenada ‘llei Montoro’, que deu el seu nom a l’inefable ministre d’Hisenda, ha convertit en una odissea millorar els serveis públics o simplement contractar mestres, informàtiques, inspectores d’hisenda, educadors de carrer o policies.  

Generar riquesa de manera més neta

El més curiós és que mentre el Govern central es recreava amb les caixes B, els sobres i els suborns, el nou municipalisme ha demostrat que hi havia alternatives. Que era possible generar riquesa de manera més neta i cooperativa i redistribuir-la de manera més justa. El patró ha sigut similar en ciutats progressistes amb diferents combinacions polítiques. Des de Barcelona, Madrid o València fins a Oviedo o Valladolid, passant per la Coruña, Cadis, Saragossa, Pamplona, Badalona o Santiago. Contra els pronòstics catastrofistes de molts, tots aquests ajuntaments han demostrat que es podia reduir el deute, mantenir les finances sanejades i incrementar alhora la inversió social. Amb això, quedava en dubte el ’dictum’ neoliberal segons el qual només és possible governar amb rigor si s’accepta retallar els drets dels qui pitjor ho estan passant.

I tot això ha passat, repeteixo, en un context de forta desinversió social per part del PP, consolidada amb els pressupostos pactats amb Ciutadans. Només a Barcelona i la seva àrea metropolitana, el dèficit d’inversió acumulat en matèria de transport públic supera ja els 500 milions d’euros. I el mateix passa en matèria d’habitatge. El Govern de Rajoy i els seus socis no només s’han negat en rodó a reformar la LAU per augmentar de 3 a 5 anys els contractes de lloguer i posar límit als increments abusius, a més han disminuït en un 20% els fons per a habitatge públic dels propers tres anys.

Les ciutats més afectades per aquestes polítiques les hem denunciat a tots els fòrums que hem tingut a mà: en el Congrés, a Europa o en grans cimeres internacionals com la d’Hàbitat III. Alhora, hem espremut al màxim les nostres competències i les nostres incumbències per contrarestar l’hostilitat tant del Govern central com de molts governs autonòmics.

El resultat no ha estat menor. Mentre el PP ha retallat la inversió en habitatge públic en un 60%, en ciutats com Barcelona l’hem multiplicat per quatre. I no només això: hem creat un servei de mediació que ha aturat 2.000 desnonaments, hem multat grans propietaris de pisos buits i hem comprat blocs sencers per evitar que caiguessin en mans de fons especulatius.  

Un espai de resistència

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

Això no ha acabat amb tots els problemes. Però ha fet del nou municipalisme una referència innegable en qüestions de transparència, de lluita contra la contaminació o d’innovació social. En pocs anys, hem introduït límits a grans plataformes digitals com Airbnb, hem creat operadors energètics municipals, hem fet espai a bicicletes i vianants, hem dignificant la memòria republicana, antifranquista, o hem impulsant programes de ciència i tecnologia per a les nostres nenes i nens. I hem après a fer-ho juntes, en xarxa, aliant-nos amb altres urbs progressistes com París, Londres o Montevideo, o sumant-nos a la xarxa de ciutats nord-americanes que s’han rebel·lat contra les polítiques racistes i sexistes de Donald Trump.

Enmig de grans dificultats, el nou municipalisme ha representat, en realitat,  un espai de resistència i un laboratori fecund de noves polítiques socials, feministes, ambientals. No perfectes, però sí valentes i innovadores. Això ens autoritza a dir al PP que ja ha fet massa mal. I a fer tot el que estigui a les nostres mans per deslliurar-nos-en. Democràticament, però amb la voluntat inequívocad’instal·lar ja un nou temps polític: menys cínic, més creatiu i obert per fi a l’esperança.