Ni 'isma' ni 'ista'

Hi va haver premiats il·lustres, finalistes admirables, actuacions emocionants i, comsempre, discursos. Els dels dos guardonats, el metge Oriol Mitjà (Català de l’Any 2016)Oriol Mitjà i l’actor i director teatral Josep Maria Pou (Català de l’Any 2017), el del president de la Generalitat, Quim Torra, i el del director d’EL PERIÓDICO, Enric Hernàndez. Hi va haver paraules de reconeixement i d’alegria. Es van reviure els mesos convulsos de la tardor passada, es va recordar els polítics empresonats i, encara que cada un d’ells va parlar des del convenciment, hi va haver una cosa que va surar en l’ambient. Una cosa que, en els moments més difícils, gairebé havíem donat per perdut. La possibilitat (encara molt feble, tant que fins i tot resulta difícil escriure-ho) que hi hagi punts d’entesa des de la divergència. Agafadors per poder-nos agafar els uns i els altres i els que no són ni els uns ni els altres.

Subjeccions sense 'ismes' ni 'istes', com va dir Pou. Sense etiquetes que portin a qualificar ningú de “mal català”, com el mateix actor va confessar que havia arribat a pensar de si mateix. Ernest Lluch, Ferran Adrià, Joan Manuel Serrat, Neus Català, Pasqual Maragall, Óscar Camps o Josep Sánchez de Toledo (responsable d’oncologia infantil del Vall d’Hebron) són alguns dels guardonats en aquests 18 anys de Català de l’Any. Sense un de sol de tots ells, Catalunya seria més feble, més incompleta, pitjor. Només és mal català qui pretén excloure l’altre sota la mirada esbiaixada de la ideologia.