Un Quixot invers

Tinc un company de feina que ha perdut el cap. Em preocupa molt. Era normal, amb les seves coses, però raonablement normal. El problema és que, de tant llegir el Quixot, ha embogit.

Perquè se’n facin una idea, els diré que la seva nòvia és guapíssima, l’haurien de veure, però ell, en la seva irracionalitat, se la imagina espantosa coDulcinea del To. És un home adinerat, perquè li ha anat de meravella en la seva professió. Fa hípica i té un cavall magnífic, un pura sang robust i amb aspecte aristocràtic que ell imagina prim i sense forces com Rocinante.

La gent sempre se l’ha pres seriosament, moltíssim, de veritat, tot i que ell està convençut que és la riota de tothom. Em va explicar l’altre dia les seves preocupacions i jo no m’ho podia creure. «¡Però si ets l’enveja dels teus companys de feina!», li vaig deixar anar per animar-lo i perquè és absolutament cert. No em va servir de res dir-l’hi. Ell està entossudit a ser un pobre home, ridícul i desmanegat.

Malgrat que a mi no m’agrada el bàsquet, vaig estar amb ell dissabte passat per acompanyar-lo. Jugava el seu equip favorit i estava tremendament emocionat. Quan aquells homes gegants van començar a jugar, ell em deia que eren molins de vent. ¡«No són molins, amic meu, són gegants!». Ell, mirant-me amb ulls perduts, em va respondre: «Els gegants no existeixen. Ets boig. Són simplement molins. Mira com mouen les aspes!».

Li vaig insistir perquè sortís del seu error, però ja no hi ha res a fer. S’ha convertit en un Quixot al revés. Tot el que fa és objectivament magnífic. La seva feina és admirada i respectada, però ell s’enfonsa en la tristesa creient que tot li surt fatal.

Li he aconsellat que deixi de llegir Cervantes , perquè se li atrofiarà el cervell. Sé que mai no seguirà el meu consell, perquè estima les històries d’aquest home prim i no pot evitar devorar les seves desaventures a tota hora.

La seva nòvia ja no pot més. Se l’ha d’entendre també. S’està començant a sentir insegura. «¿Oi que soc guapa?», em va preguntar fa dues setmanes. «Ets guapíssima», li vaig respondre amb total sinceritat. «Però el meu nòvio diu que soc una bruta sense dents i que vaig mal vestida; i, és clar, una acaba dubtant de tot».

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

I ha passat el que havia de passar. Juro que no ho he provocat jo, però pel contacte, pel que sigui, ella i jo hem començat a veure’ns d’amagat. El seu Quixot invers no en sap res i ho he escrit aquí, perquè sé que mai se n’assabentarà. No llegeix mai diaris; només les històries d’Alonso Quijano.

Així que tingueu cura si voleu llegir el Quixot aquest estiu.