¡Sí, la dignitat!

Mariano Rajoy va evidenciar en les seves últimes hores com a president del Govern la mateixa actitud amb què durant sis anys i mig ha actuat en aquest càrrec i que ha fet que fos acomiadat: la indignitat. El seu comportament indigne per patètic aquelles hores prèvies, el seu menyspreu a la institució que el va nomenar i en què es debatia sobre la seva continuïtat, passarà a la història. Com també passarà a la història per la seva manera d’exercir el seu càrrec: un president indigne.

Una moció de censura es pot interposar per diversos motius, generalment relacionats amb una mala gestió. Hi ha hagut qüestions com el greu retrocés democràtic que al meu criteri era prou motiu perquè se l’hagués acomiadat abans. Però el seu estil de governar ha tingut aprenents i criats i els qui són a l’entorn del poder assumeixen els tics del cap.

Cinc ministres reprovats

Rajoy passarà a la història no només com el primer president censurat, sinó aquell que va tenir un gabinet designat per ell que va acumular més reprovacions: cinc ministres. El d’Hisenda, el de Justícia, el d’Interior, el d’Afers Exteriors i la de Sanitat, juntament amb l’anterior fiscal general. Tots ells van es prendre les seves reprovacions al Congrés com si fos una broma, de manera burlesca, amb cap mena de respecte a la institució que representa el poble.

Queda enrere un repertori de retallades socials, el descens del nivell de vida de molta gent, un governar per als poderosos, unes amnisties fiscals, una precarietat laboral dura, una manipulació ferotge de l’administració de justícia, de RTVE, la producció des del Govern d’una catalanofòbia rupturista, una repressió greu de drets, el bloqueig de lleis de l’oposició i un llarg etcètera.

Però no ha sigut això el que s’ha esgrimit per fer fora el pitjor president, sinó la seva indignitat. I, això, amb la supèrbia de creure que el seu comportament no li passaria factura. Des de la seva falta d’ètica va menysprear que aquesta cascada d’escàndols no es perdonarien contínuament. Va llançar fang sobre els altres per minimitzar la seva culpa. El 'tots són iguals’ va anar arrelant. Però no. No tots ho són. L’embolic de trames corruptes dirigides per personatges infectes han proliferat per tot Espanya. Ell ho sabia i no va fer res per frenar-ho. No passava mai res... Fins que va arribar una sentència demolidora.

A més, en temps de José María Aznar es va reproduir l’amistançament de l’activitat política amb el robatori a gran escala de manera organitzada i en benefici del partit. Però l’esmentat va ser capaç de reaccionar en alguna ocasió, com en en el cas del president balear Gabriel Cañellas que va rebre l’ordre de dimitir des de Madrid. Eren uns primers temps que aviat es van relaxar i que van donar pas el 2002 a la desfilada de lladres més gran (ja aleshores o després) convocats a un casament imperial i vulgar.

Ja hi havia Mariano Rajoy. Era el número tres del partit i cal recordar com va arribar. En el Congrés del 1990 on emergeix Aznar, aquest va designar Arturo Moreno com a vicesecretari del PP. Poc després un jutge destapa l’escàndol del finançament d’aquest partit. El tresorer Naseiro se n’ha d’anar. També hi va estar implicat aquest jove ambiciós a qui s’acomodaria a Telefónica. En aquells enregistraments apareix Zaplana. Arturo Moreno és substituït per Mariano Rajoy, que es col·loca com a número tres després d’Álvarez-Cascos. Fa 28 anys.

Espoli de diners públics

Després, el 2005, arriba a president i va nomenar com a tresorer un tal Bárcenas... Entre la seva indolència, relativisme moral i continuïtat d’una organització corrupta en essència, es produeix durant anys un espoli de diners públics que són repartits entre l’aparell del partit i els dirigents. Ja és passat negre qui passarà a la història com a 'president de la corrupció'. I no eren casos esporàdics o sense importància.

Ara hi ha molta feina per recuperar la dignitat institucional perduda. No només en la presidència del Govern sinó  a tots els òrgans constitucionals. El Congrés ha sigut un apèndix de l’Executiu, incomplint la seva funció legislativa i la presidenta del qual ha sigut una delegada del Govern. El Tribunal Constitucional està podrit i sense credibilitat, per a la direcció de qual es va promoure un catedràtic militant del PP. ¡Van fer un informe jurídic que afirmava que era legal!  El CGPJ, inutilitzat per Alberto Ruiz-Gallardón, s’ha convertit en una cova d’interessos i manipulació immorals sobre el poder judicial. El Tribunal de Comptes s’ha tapat els ulls i ho ha deixat passar tot. Així és tot.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Tornar la dignitat de les institucions i la confiança d’un poble molt desenganyat serà la tasca principal no només de Pedro Sánchez sinó de totes les forces del canvi.