Tornar a casa

En el que va ser el seu primer dia laboral com a nou president del Govern, i fins i tot sense estar constituït el Consell de Ministres, la política exterior va fer una brillant demostració de les seves moltes virtuts dins d’aquest món del segle XXI. En primer lloc, va remarcar una vegada més l’essència de la política exterior i el seu paper en una conjuntura d’alternança en el Govern. L’essencial és la continuïtat del que es diu ‘les obligacions d’Estat’.

Un Govern entrant no hereta una agenda internacional en blanc, on és tot s’ha d’escriure. Hereta diverses obligacions d’Estat, des dels tractats i pactes internacionals contrets fins a l’agenda protocol·lària de la setmana en curs, en aquest cas –i el mateix dia– la recepció al president d’Ucraïna, Petró Poroixenko, i a la tarda, a Toni Martí, cap del Govern d’Andorra. Cosa que assenyala també que, en diplomàcia, la mida no importa. Ucraïna és enorme, Andorra és un país petit. Però Andorra també és un país molt antic, les seves institucions venen del segle XIII, i tots dos són interlocutors importants per a Espanya i el seu nou Govern. Hi afegim que el ministre (en funcions) d’Exteriors, Alfonso Dastis, en relació amb aquests dos importants actes diplomàtics, va actuar dilluns a tots els efectes com el ministre d’Exteriors d’Espanya. Transmet molta tranquil·litat la certesa jurídica sobre la qual es fonamenta la diplomàcia, en un món tan inestable i convuls.

Una agenda internacional densa

Aquestes obligacions d’Estat que hereta Sanchez no impliquen en absolut que hagi de renunciar a la seva pròpia agenda internacional, però qualsevol canvi en qualsevol dels tractats no es pot fer unilateralment. Només en els termes, terminis i procediments establerts als mateixos tractats. Per això, Pedro Sanchez no només està planejant com cosntruir un equip de Govern capaç de dur a terme el seu projecte, per breu que pugui ser. Necessita disposar d’un equip, encapçalat per un ministre (Josep Borrell) que prepari una agenda internacional que és i serà densa.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Mariano Rajoy ha aconseguit en gairebé dues legislatures que ningú recordi res del que ha dit i fet, per exemple, a escala europea, o com ha deambulat per cimeres diverses sense poder intercanviar ni un “bon dia” amb cap mandatari en qualsevol de les moltes llengües oficials de la Unió Europea (excepte el castellà). Però amb el Regne Unit en via de desaparició en aquest escenari, la UE, amb els seus 27 membres, té les seves jerarquies: primer, Berlín i París, però després ja venen (per PIB, població i indicadors diversos) Itàlia i Espanya.

En un moment en què Itàlia s’ha embarcat en una perillosa singladura euroescèptica, ¿com podria Madrid no afegir-se al grup capdavanter, encara que sigui el tercer del podi? Espanya des del 1991 ha pesat molt en diverses iniciatives i institucions internacionals, però els seus recents presidents de govern no hi han estat a l’altura. És hora de tornar a casa: Europa i el món.