Consell de les ministres i els ministres

Entren en fila, ordenadament, a la sala d’audiències del Palau de la Zarzuela. El comentarista afirma que Espanya és avui el país amb un Govern amb més dones del panorama internacional. Tots estan molt seriosos. Nerviosos, emocionats. Els homes van vestits de manera semblant, limitats pels seus vestits i corbates. Les 11 dones totes diferents. De blanc, de vermell, de verd, de malva. Sòbries, discretes, dignes. Prometen el càrrec i el gest es relaxa, es dibuixen somriures. Elles són 11, ells 6. Però no només això és notícia. La notícia és que són onze dones altament capacitades i experimentades.

Es diu sovint que si no hi ha més dones en llocs de responsabilitat és perquè els nostres currículums no assoleixen l’extensió i densitat dels d’ells. Es justifica així, per exemple, l’escassetat de magistrades al Suprem i altres llocs claus de la justícia. Però aquesta setmana aquesta teoria s’ha desarmat. És clar que hi ha dones en totes les àrees i en totes les capacitats. Simplement s’ha de tenir voluntat per buscar-les i nomenar-les. No solen brillar com els seus col·legues homes. Potser no inverteixen tant de temps a crear xarxes de confiança, a sortir a dinar amb aquest i amb aquell, en autopromoure’s, potser els costa més fer un pas endavant, dubten, posen altres aspectes vitals en la balança, però el poder i les dones es poden portar bé; s’han de portar bé si qui nomena aquests càrrecs vol. Com ha fet Pedro Sánchez. Com va fer Zapatero. Perquè el feminisme, la igualtat, són valors que es demostren fent, no predicant. Aquest és el valor de la política per a una societat, la seva capacitat de donar exemple, de generar onades que s’encomanen.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Qui avui no tingui dones en el seu consell d’administració, se sentirà més avergonyit que fa una setmana. I si no s’avergonyeix, almenys es farà una pregunta clau: ¿no hauria de canviar? Les nenes, les adolescents, les joves quan vegin el telenotícies hauran guanyat moltes referències. Percebran que és possible ser dona i decidir sobre el més seriós, el més difícil, el que ens concerneix a tots. Que poden aspirar a ser figura d’autoritat i exercir-la. Projectaran el seu futur en més rols que fa una setmana. I els seus companys de pupitre o de jocs també les veuran amb ulls nous, amb l’admiració que s’estableixi per la igual igualtat d’oportunitats.

Diu la presidenta Michelle Bachelet que si una dona entra en política canvia la dona, però si n’entren moltes canvia la política. És una gran veritat, però en aquest cas no només canviarà la política, sinó tota una societat. Després de set anys en què la dona va ser esborrada de l’esfera pública, el que es va sembrar amb l’impuls de la ministra Bibiana Aído ha donat fruit. La marea de les dones ha resultat incontenible. Que cristal·litzi i conflueixi en aquest nou Govern els ha de donar força i confiança. Estan en sintonia amb la societat, i per això, malgrat tots els obstacles i les constriccions que afronten, es poden fer passos ferms i constructius. Encara que no aconsegueixin transformar la realitat tant com desitgen, haver omplert aquest consell de ministres és una acció poderosa.