TRIBUNA
Colòmbia: Polarització a la vista
Es tracta d'una elecció inusual, ja que els candidats representen els dos extrems de l'oferta política: la dreta populista i l'esquerra d'origen guerriller
zentauroepp43512684 colombia s president juan manuel santos casts his vote at a 180527204451 /
Diumenge vinent, 17 de juny, se celebra la segona volta electoral per elegir el nou president de la República de Colòmbia. Es tracta d’una elecció inusual, ja que els candidats representen els dos extrems de l’oferta política: la dreta populista i l’esquerra d’origen guerriller.
La primera està encapçalada per Iván Duque, que va aconseguir un 39,1% del sufragi en la primera volta, i representa l’ala més dura del’uribisme revengista que pretén revisar a la baixa els Acords de Pau del 2016, reformar el sistema judicial per reduir la seva independència, i aprofundir el model de desenvolupament basat en l’economia extractiva i la privatització de terres. La segona, liderada per l’exmembre de la guerrilla M19 i exalcalde de Bogotà Gustavo Petro, encapçala un programa molt ambiciós que promet una administració que combati les desigualtats i que consolidi les mesures firmades en els Acords de Pau. Petro va aconseguir el 25% del vot, només un 1,3% més de vots que Sergio Fajardo, candidat de centreesquerra que si hagués arribat a la segona volta hauria guanyat la contesa amb comoditat.
Un notable rebuig
No obstant, han arribat a la segona volta dos candidats que conciten un notable rebuig en diversos sectors de la societat, rebuig incrementat pel desplegament d’una campanya electoral negativa que pretén destruir l’adversari i apel·la a la por. Així doncs, les enquestes assenyalen que al 52% de la població colombiana li fa por una possible victòria de Petro, a qui titllen d’admirador de Chávez i de Veneçuela, i al 44% li fa por l’arribada de Duque al poder, al significar la tornada de l’uribisme.
Notícies relacionadesNo sabem quin serà el desenllaç electoral el dia 17 de juny, però tot indica que el nou cicle de la política colombiana serà aspre i polaritzat, i segurament administrat per l’uribisme. Això suposa un mal escenari per enfrontar els múltiples i complexos problemes que presenta el país, entre els quals destaquen el tancament de la violència política (la implementació de l’Acord per a l’Acabament Definitiu del Conflicte amb les FARC, el desmantellament dels paramilitars i el tancament de la negociació amb l’última guerrilla en actiu, l’ELN);el desplegament de l’Estat a tot el territori nacional; una atenció més gran als desplaçats (Colòmbia és el país amb més nombre de desplaçats interns del món juntament amb Síria); la protecció dels recursos naturals contra la voracitat de les indústries extractives i la disminució de la bretxa social.
En vista de tot plegat, queden ja molt lluny les esperances que es van concitar a l’inici de l’administració de José Manuel Santos, el 2010, de construir un país més inclusiu i respectuós. Avui el futur de Colòmbia sembla més alineat amb el que passa al veí Brasil, caracteritzat pel declivi dels partits tradicionals, l’emergència lideratges populistes i l’erosió de les institucions democràtiques.
