El farol

Des del seu refugi escocès i amb tota la tranquil·litat del món, l’exconsellera d’Ensenyament Clara Ponsatí ens diu que tot va ser un farol. I es queda tan ampla. Després fa crítica del partidisme. No autocrítica, crítica, simplement. És el nostre mal crònic: ningú no sortirà a dir que s’ha equivocat, a dir que la culpa és seva, a dir que no ha fet les coses com les hauria d’haver fet o que com va prometre que les faria. Per a aquest tipus de coses hi ha l’Estat espanyol, el PP i Rajoy. Ara que se n’ha anat, que ningú es preocupi, que aviat trobarem un altre enemic exterior i continuarem apaivagant qualsevol veu dissident que posi en dubte les actuacions dels responsables polítics propis. Callar i fer com si res és una altra de les nostres malalties congènites. No sortiran els milions de catalans independentistes a protestar contra l’engany dels seus dirigents que tan vehementment afirmaven que tot estava a punt. Als qui gosàvem preguntar com ho farien ens acusaven de traïdors de la pàtria, encara que la nostra condició de ciutadans l’haguéssim construït en forma de catalanitat, ens n’expulsaven perquè havíem deixat de ser societat per convertir-nos en poble. De "ciutadans de Catalunya" hem passat a ser seguidors fidels, creients a cegues en la causa superior.

De manera que tot era un farol. Les manifestacions massives, pacífiques, lúdiques, la gran cadena humana de cap a cap de Catalunya, el nou model de samarreta, any rere any, que la incansable ciutadania es posava religiosament, convençuda que els seus anhels d’independència serien seriosament escoltats. Donaven per fet que els que encapçalaven el moviment ho tenien tot lligat i ben lligat, que de veritat ens n’aniríem perquè no hi havia cap altra sortida possible. Passar pantalles com si estiguéssim en un videojoc, del dret a decidir a la independència sense haver votat en un referèndum seriós. No importava, ja decidien ells per nosaltres. Ells sabien escoltar el crit ensordidor del "poble". No en necessitaven més. El cop de timó per navegar per un full de ruta que ara sembla que no existia, l’astúcia, el 9-N, la degradació institucional del Parlament de Catalunya a començaments de setembre, les detencions de llavors, les de després, les càrregues de l’1-O, la penosa declaració d’independència desmentida 8 segons més tard, la fugida vergonyosa dels que havien fet totes les promeses, l’erosió de la vida democràtica, la pèrdua d’autogovern durant mesos, una tardor desastrosa per a tots els sectors, la indecent presó preventiva, les famílies allunyades dels presos a Madrid, el dolor, la decepció, el sentiment de derrota compartit per tots, independentistes o no, l’augment del vot de Ciutadans com a reacció per part dels que no s’han sentit interpel·lats durant tots els anys de procés. Tota l’angoixa, el sofriment, la falta d’acció de govern, totes les esperances frustrades. Tot un farol.