Al carrer

"Les dones sense sostre són minoria en un món d’homes", relata Teresa Pérez a EL PERIÓDICO. I el reportatge s’enfonsa en l’horror. Agressions físiques i sexuals al carrer. Una fragilitat extrema. El terror adherit a la pell. I la malaltia psíquica clavada en moltes d’elles. ¿Quantes coses fem malament com a societat per foragitar a la intempèrie les més febles?

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Persones vençudes per malalties, atrapades per lloguers o hipoteques impagables, arrasades per l’espiral del maltractament... els rostres de l’infortuni són molts. I no, el discurs depredador de la dreta més egoista, la que només atorga dons als seus, no serveix davant de la realitat. A la dona que es deixa la pell netejant cases, asfixiada per la inquietud de no poder donar una sortida als seus fills, combatent amb totes les ombres que envolten la penúria, potser sense una xarxa familiar que pugui sostenir-la, ¿quines sortides li donem? ¿El carrer és el seu únic destí? Admetem-ho, els subsidis amb prou feines són un bàlsam per a una nafra massa profunda.

Són moltes les raons per considerar la renda bàsica universal. La més poderosa és que desapareixeria de cop la pobresa. I, amb ella, molts dels problemes psíquics i físics associats. Els serveis socials podrien dedicar-se plenament a procurar el benestar i no veure’s forçats, massa sovint, a actuar com a mers controladors. Hi ha alternatives a l’horror de la intempèrie. I són a les nostres mans.