Enfrontament civil

El flamant ministre d’Afers Exteriors espanyol, Josep Borrell, va dir en una entrevista amb Ana Pastor que a Catalunya “estem a punt d’un enfrontament civil”.Aquesta és una afirmació greu, no només per falsa o exagerada, sinó perquè pot tenir la vocació de profecia autocomplerta. Que determinats polítics de primera fila i alguns mitjans de comunicació estiguin parlant constantment de tensió, violència i disputes, convertint l’anècdota en categoria i posant el dit en qualsevol petita nafra, segur que no ajuda a mantenir els debats amb prou serenitat democràtica.

Quan Borrell parla d’enfrontament civil és inevitable remetre’s, sense voler-ho, al desastre iniciat el 1936 i recordar que es podria haver eludit un funest conflicte si tothom hagués estat disposat a acceptar la presa de decisions per camins democràtics i a acatar el mandat de les urnes. La realitat catalana actual, afortunadament, s’allunya molt de la de llavors, però no és casual que a l’arrel de l’enfrontament inventat de Borrell i de l’enfrontament real dels anys trenta hi hagi el mateix problema: uns privilegiats que imposen la seva voluntat per sobre de la capacitat de decisió de la ciutadania. Sembla que el mateix ministre així ho entengui, encara que sigui en el seu subconscient, quan a l’entrevista que comentàvem va dir que li agradaria “tornar a discutir amb el senyor Junqueras, democràticament, sobre els problemes que ens ocupen” i que això “contribuiria a rebaixar la tensió”. Hauria sigut millor que se n’hagués adonat quan tenia l’oportunitat de defensar amb arguments el ‘no’ en un referèndum o abans de burlar-se del físic d’Oriol Junqueras una vegada ja estava tancat a la presó i no es podia defensar. Però sense ànim de ser rancorosos i deixant de banda els retrets, només podem donar-li la raó: cert, la democràcia sempre ajuda a rebaixar la tensió. Per això es va inventar.