Lliçons per a 'desescalar'

“El 1989, Jordi Canyameres i Quico Dalmases intentaven el Dhaulagiri per la ruta txecoslovaca. El sisè dia, a 7.600 metres, el temps va canviar de sobte. Al límit de les seves forces, van haver de prendre una decisió totalment personal: com volien morir. Quico va optar pel cim i Jordi, per descendir per un vessant de la muntanya que no coneixia”.

Aquella aventura himalaista de fa 30 anys que el president de la Unió Excursionista de Vic, Jaume Anglada, recordava fa uns dies en un centre cívic del Montseny, com a exemple de previsió en esports d’alt risc, a diferència dels d’aventura, que tot just requereixen entrenament, va acabar amb la desaparició eterna de Dalmases i amb la salvació de Canyameres amb congelacions en part de les seves extremitats. En aquesta mateixa capacitat d’adaptació s’inscriu la decisió de Ferran Latorre, també de Vic, que el 1999 va haver d’abandonar l’assalt al Gashembrun 1 per falta d’informació meteorològica. Molt a prop, al Gashembrun 2, una cordada basca va fer cimera gràcies a disposar de dades meteorològiques. Més tard, el 2015, Latorre va poder coronar el Gashembrun 1, el seu novè vuitmil, amb el suport d’una cordada multinacional. El previsor Latorre és un dels comptats alpinistes que ha trepitjat els 14 vuitmils del planeta.

Les metàfores d’escaladors, utilitzades amb poc encert per polítics i opinants, com abans es va fer amb les marineres, inunden el nostre guinyol de comunicació escumosa. I, després del no pronosticat canvi polític espanyol en 15 dies, tornen els símils himalaistes a càrrec del contenciós català, i altres acampades propiciades pel  PP. A tanta diligència a rescatar temes pendents pel Govern Sánchez l’anomenen ‘desescalar’. Si us plau, no insultin els escaladors: saber renunciar a l’atac final del cim esperant temps favorable és descendir a campaments assentats a 6.000 o 7.000 metres. No és abandonar.

La trista experiència de Dalmases, en contrast amb la de Canyameres, i la de Latorre del 1999, conviden a tornar al resguard del campament de les possibilitats de progrés polític, quan  Sánchez ha recuperat el debat de com es pot viure en comunitat amb la vista posada en les municipals del 2019.

Es pot recordar la coincidència amb què a finals de maig el Cercle d’Economia va aportar un dels documents més sòlids que s’han elaborat per desembussar el contenciós entre Catalunya i la pitjor versió del centralisme. Una ruta innovadora que acumula una infinitat de dades climàtiques. El títol del document no és per tirar coets en vigila de Sant Joan (‘Proposades per millorar la convivència i l’autogovern’), però és un dels millors pronòstics per saber explorar altres vies d’accés al cim que desitja la nova majoria del catalanisme. No és per desanimar (o sí), però aquest text es basa en una sessió del Cercle del 4 d’abril en què nou catedràtics de diverses universitats espanyoles –des del molt influent Santiago Muñoz Machado fins a, ¡sí!, Francesc de Carreras– van presentar les seves idees sobre com els catalans podrien sentir-se còmodes en un altre Estat de dret constitucional.

Entre el rebuig i l’entossudiment dels extrems

Una ruta de només nou folis. Proposa que s’acordi un nou Estatut complementari de la Constitució espanyola, però que aculli i blindi totes aquelles competències que ningú, mai de la vida, pugui inferir (en el sentit de causar mal) des del poder centralista. L’acollida d’aquesta meritòria proposta ha estat la previsible: entre el rebuig, amb la matriu d’aquells militars africanistes del 36 que encara domina l’opinió centralista; i d’altra banda, l’entossudiment dels qui des de les drassanes actives amb rumb a Ítaca estan convençuts que no atacar el cim de la república immediata, desatenent la meteorologia, és poc menys que traïció.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Encara que alguns periodistes d’informació econòmica i política encara qualifiquen el Cercle de “lobby empresarial” –no comproven que en la seva junta dominen els acadèmics (filòsofs i historiadors inclosos)– el que proposa aquest document és bona referència, que a l’Himàlaia cal anar amb escaladors experts, o sigui, saber distingir entre risc i aventura.

Fora d’això, el maliciós terme ‘desescalar’, tan pronunciat últimament allà pels madriles, és, com sempre, trampós: així es refereixen els metges per retirar l’excés de fàrmacs. O sigui, proposen tornar al camp base i tornar a casa. Mal consell per a un país d’himalaistes amb experiència. Acampar en la malenconia, com deia Jorge Wagensberg, és com alegrar-se d’estar trist.