L'angoixa

Hi ha un moment en què Daisy Connoly parla del seu marit, el novel·lista Tom Connoly, i diu que els escriptors són profundament infeliços, una espècie d’espectres, exiliats de si mateixos i del lloc on sembla que viuen. Una part de l’escriptor és aquí, però n’hi ha una altra que no habitarà mai, que vaga en un espai indefinit, entre la crisi de qui no sap com escriure i la necessitat d’aconseguir una felicitat que no aconseguirà. “Sempre estan en una etapa difícil”.

Qui ho diu és Emma Vilarasau, en el muntatge de ‘La resposta’ de Brian Friel que Sílvia Munt presenta en el Grec18. Una Vilarasau que viu turmentada per una angoixa familiar i que compon un personatge que és de les millors creacions que he vist mai en un escenari. Tal qual. Navega entre un dolor immens, perenne, i una estabilitat aparent que, de tan fràgil, sembla que hagi d’esclatar en mil trossos. I no ho fa. Es manté en una angoixa que encara no sé per què no arriba al caos, al no-res. Potser perquè també és un espectre, com tots els altres que comparteixen un dia a la casa dels Connoly, un d’aquells dies en què les hores passen com a casa de Txékhov, mentre el nostre món s’enfonsa i quan encara pensem que hi ha una lleu esperança en forma d’incertesa. “La felicitat requereix que el futur sigui incert”, deia Wagensberg. La vida, de fet, encara que sempre vivim en “una etapa difícil”. Quan l’estrenin, un dia d’aquests, correu a veure-la.