Quatre angles

El problema té diversos angles, i no és de fàcil solució. Qui digui el contrari, menteix. En primer lloc, les xifres, la mida importa i molt. Si en lloc de diversos milers d’immigrants al mes a diversos països europeus (ara arriben sobretot a Itàlia, Grècia i Espanya), arribessin uns quants centenars a l’any, la qüestió no seria un problema, només una anècdota. No es pot fer demagògia amb això, i per tant s’ha d’enfocar qualsevol debat sobre les possibles solucions des de la perspectiva de la quantitat.

El segon angle és el del desajust total entre la complexitat i mida del problema, i l’arsenal de normes legals aplicables. La distinció entre peticionaris d’asil en sentit literal i immigrants de perfil socioeconòmic incert simplement s’ha anat difuminant en el temps. ¿Es veuria vostè capaç, lector, de definir si uns que venen de Mali, o de Líbia, fugen de la guerra, són perseguits polítics o simplement intenten sobreviure?

Per començar molts no porten papers o no volen mostrar-los, perquè creuen que així, fins que s’arribi a una identificació positiva i inequívoca no seran “retornats”. ¿I retornats on? Sembla que a Líbia, que com sap qualsevol és un dels estats més fallits del planeta, més corromput, més violent, el menys semblant a un estat (en la seva accepció tradicional de poder públic institucionalitzat) que es pugui imaginar.

I aquest és el tercer angle. Tota proposta de solució que passi perquè la Unió Europea (UE), o alguns dels seus estats membres, pactin acords bilaterals o multilaterals amb un “no-Estat”, està abocada al fracàs. Això anirà acompanyat d’inversions, molts diners, que és altament probable que arribi a butxaques corrompudes, no a una autoritat que executi de bona fe l’acord pactat.

Aficionat a les xarxes

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

El Sr. Salvini, aquest ministre de l’Interior italià a qui se li entén tot, ha anat a Líbia a entrevistar-se amb “algunes autoritats” perquè impedeixin, literalment, la sortida al mar de les embarcacions (per dir-ho d’alguna manera) amb migrants. Salvini, com Donald Trump, és molt aficionat a les xarxes. Facebook i Twiter no tenen secrets per a ell, però el més perillós és que el que diu i fa sintonitza molt bé amb el que volen escoltar segments creixents de les opinions públiques d’Itàlia i de la resta d’Europa.

El quart angle és la mateixa geografia europea. Tal com funciona avui el flux migratori, no sembla que països com Irlanda o fins i tot Portugal es vegin gens afectats pel problema, per no parlar de l’actitud totalment tancada dels països de la UE que provenen de l’antic “bloc soviètic”. Això posa totalment al descobert la principal debilitat de la UE com a projecte: és una organització internacional d’estats, que en temes com el control de fronteres i migracions no estan disposats a renunciar a la seva sobirania estatal, que perceben com a instrument de control contra les imposicions de Brussel·les. No ens enganyem, al final el tema s’ha convertit, a més, en el problema electoral per excel·lència.