Si vols la pau, prepara't per a la mort

Era petita quan el meu pare em va explicar l’origen del nom de la munició més estesa del món, el famós 9mm, a partir del 'Si vis pacem, para bellum', de Flavio Vegecio. Més tard, la mateixa frase va retornar a mi transformada per Freud en: "Si vols suportar la vida, prepara’t per a la mort". Gairebé sense voler em va venir a la memòria quan, fa uns dies, un amic m’explicava que havien trobat mort a casa seva un conegut comú. Havien quedat per menjar l’endemà i ni va aparèixer ni va dir res. Passat un temps, ja preocupat, va accedir a casa seva amb la portera i una veïna i allà el van trobar. Almenys van ser només uns dies.

Els últims anys, en aquesta societat tan hiperconnectada que sembla un videojoc i que manca d’emocions reals, no es tracta d’un cas aïllat. Cada vegada són més recurrents els casos de persones que moren en solitud sense que ningú s’adoni de la seva absència, fins i tot els bancs els continuen cobrant els rebuts com si res. I no és estrany que augmenti el preu del lloguer si en un de cada quatre domicilis només hi viu una persona, i això sense tenir en compte que un de cada tres joves de fins a 34 anys no s’ha emancipat. L’individualisme és el peatge.

Un preu que interessa i que es fomenta a tall de justificació del consum. Per eludir la solitud s’ha de consumir. Ja no serveix preparar un pícnic amb truita de patates i empanada i berenar al límit d’una cuneta mentre es juga a cartes en una taula de càmping i els nens corren amb una pilota. Això ja queda molt lluny. La companyia, la compassió, la companyonia, el bé comú, no interessen. Sempre ha sigut més rendible el 'divideix per vèncer’. I ara tenim l’excusa perfecta basada en l’egocentrisme i en una psicologia positiva d’encant que promet que podem assolir tot el que somiem, perquè –per descomptat– ens ho mereixem, i que l’extern, els altres, són els que s’interposen entre nosaltres i els nostres objectius.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Ja no hi ha paciència per aguantar punts de vista diferents, i el confort individual s’imposa al bé comú. No pensar, només experimentar. És quan s’acaba l’escut de les xarxes socials, quan es pren consciència. Sense l’enganyifa de la connexió virtual, si l’eliminéssim, i també la TV, tornaríem a reconèixer el silenci i a comptar els dies que passen sense rebre una trucada de telèfon o una visita. Valoraríem el cafè pendent amb aquell amic que mai no complim.

Hi ha un exercici interessant. És eld’imaginar-nos en el moment de la nostra mort. Com ens agradaria que fos, qui ens hi acompanyaria, on... Sabem que no podem canviar el passat, però potser encara estem a temps d’esmenar el present per modificar el futur. No estem sols. Per més que tinguem recurrents exemples d’individualisme, d’interès personal per sobre del grup, no serveix de res. L’espècie humana va sobreviure gràcies a la unió i abandonar aquesta fórmula no ens ajudarà gaire. És en cada un no caure en la trampa.