Un Valle per a la memòria (democràtica)

Vila Grimaldi a Xile, els quarters generals de l’Esma, el centre d’extermini dels S-21 a Cambodja, Mathausen. Tots ells són espais per recuperar la memòria, explicar el dolor i interpretar també la lluita contra els respectius horrors.

Valle de los Caídos, juliol del 2018. Monument funerari espanyol, construït per presoners republicans, en el qual molts d’ells van morir i on hi ha enterrades més de 40.000 persones. Al centre de la basílica hi ha les restes mortals del dictador, així com les del falangista Jose Antonio Primo de Rivera. A l’entrada, la inscripció del "caiguts per Déu i per Espanya" ens recorda que és sobretot un monument d’exaltació franquista. Quan arribes a Cuelgamuros pots visitar el recinte sense cap interpretació del que va suposar aquell espai, sense explicar com el treball forçat de milers de presos polítics va construir allò, sense interpretar, com passa als llocs de l’horror, el que va ser la repressió, sense explicar la lluita antifranquista.

Memorial de la llibertat

El 21 de febrer del 2006, des de la tribuna del Congrés, en la presentació d’una proposició de llei del grup parlamentari d’IU-ICV  vam reclamar, entre altres coses, fer del Valle de los Caídos el centre del memorial de la llibertat, fer que allà hi hagués la seu de l’institut de la memòria democràtica, que s’hi instal·lés el museu de la repressió, i la retirada de les restes de Franco i Primo de Rivera als seus respectius panteons familiars. En aquell debat, el diputat Carlos Aragonés (excap del Gabinet de José María Aznar) va fer signes de desaprovació amb gestos de bogeria. La bogeria era (i ho ha continuat sent) que en un espai que és patrimoni nacional es fes apologia del franquisme, i que 32 anys després de la mort del dictador la dreta vetés un espai de memòria al Valle de losCaídos i que s’acabés acceptant el veto.

Any i mig després, a la tardor del 2007, en la recta final de la primera legislatura de José Luis Rodríguez Zapatero es discutia i decidia si desencallàvem la coneguda com a llei de la memòria històrica. El projecte de llei no havia abordat el que molts enteníem fonamental en una llei de la memòria democràtica que es reconegués com a tal: impulsar una política pública que promogués la recuperació i el foment de la memòria i la cultura democràtica; constituir l’institut de la memòria i la cultura democràtica; desenvolupar els programes de foment i recuperació de la mateixa memòria i, finalment, promoure la declaració de nul·litat de les resolucions i les sentències que es van dictar durant el franquisme.

Vam estar en el llarg procés de negociació, i el projecte que va veure la llum, un text clarament insuficient, permetia posar les bases per a un incipient desenvolupament de les polítiques públiques de memòria, tot i que, com s’ha vist, no prou robustes com perquè un Executiu conservador els fes cas omís. Establia la necessitat de fer polítiques públiques quan el text inicial del Govern central parlava de la memòria individual, sense responsabilitzar-ne les institucions, establia un procés d’anul·labilitat i aparcava l’espècie de certificats d’"injustícia" en què s’havia quedat el Govern espanyol –si bé no abordava la solució de la nul·litat de les sentències–, resolia l’accés als arxius desordenats de la repressió.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

En referència al Valle de los Caídos, durant aquells dies, en una estreta negociació amb el Govern central, s’havia abastat un acord, traslladat en forma d’esmena, per fer del Valle un espai de la memòria i recuperació democràtica. Es tractava, per tant, que a Espanya, com en tants altres llocs del món, es pogués interpretar i explicar la dictadura i reivindicar la lluita antifranquista. Aquell text pactat amb el llavors secretari d’Estat, Fran Caamaño, i amb Diego López Garrido, finalment no va veure la llum. Els benedictins del Valle –això ens van explicar– havien mogut cel i terra perquè el text no prosperés. Van contactar amb els benedictins de Montserrat, i aquests amb Duran Lleida. Finalment, la vicepresidenta del Govern central i el mateix Duran Lleida van acordar que l’esmena no s’incorporés.

Juliol del 2018. Les restes de Franco es retiraran del Valle de los Caídos. Aquest serà, segurament, un dels grans gestos, no només simbòlics, del Govern de Pedro Sánchez.  Deu anys després de la discussió de la llei de memòria històrica –tot i que prefereixo el terme 'memòria democràtica'–, el gest de la retirada de les restes del dictador hauria de ser l’argument per fer el que la llei i el Govern central de llavors no van fer: la nul·litat de les sentències del franquisme, i sobretot, fer del Valle de Cuelgamuros, una vall per a interpretació de la dictadura i de reivindicació de la lluita antifranquista.