La T sense P

Puyal és moltes coses, però sobretot és futbol. I és més que futbol, clar, perquè el Puyal que descriu el moviment dels jugadors, que dibuixa l’estratègia del partit, també és el Puyal que crea sentit i construeix un relat, el Puyal que pinta el quadro que toca en funció de la intensitat del matx, a partir dels detalls que es converteixen, en cada retransmissió, en un fresc on observem xuts i driblatges, però percebem la magnitud d’una història. Un dels encerts indiscutibles de Puyal és haver-se adaptat als temps en els cinquanta anys que fa que ens parla del Barça i de les finals i els partits insulsos i de les eliminatòries elèctriques i els enfrontaments avorrits i tediosos.

Puyal i la seva TdP han sigut un recipient en què s’han introduït les noves tecnologies i els antics records, en què s’han guardat l’esperit combatiu i la racionalitat del periodista equànime. Un espai per on ha transcorregut el temps, més enllà del futbol, els dies que ens han marcat i que ens han fet ser com som. Amb la seva veu. Amb la "força emocional del moment" i amb la pausa de la reflexió intel·lectual. Des de la cabina de transmissió, Puyal ha engrandit el concepte del narrador i l’ha convertit en un demiürg que ordena el caos del present per emmarcar-lo en el fluir de la història. ¿Com mirarem els partits, ara, sense la seva paraula? ¿Com es fa per viure sense la música que ha sigut la banda sonora d’una pàtria sentimental?