Gairebé tres anys després d'esclatar el 'dieselgate'
Batalla desigual contra les emissions dièsel
S'ha exigir a l'Administració que doni prioritat a la salut dels ciutadans davant els interessos econòmics
ilu-emisiones-diesel-francina-cortes-05-07-2018
La fiscalia de Munic, dins de la investigació que porta a terme sobre el falsejament del programari d’emissions dels motors dièsel d’Audi, va detenir el passat 28 de juny al president de la companyia, Rupert Stadler, per evitar la destrucció de proves. Ha passat gairebé tres anys després que l’Agència de Protecció Ambiental nord-americana (EPA) fes públic el frau.
Al destapar-se l’escàndol va ser evident que, igual que la Volkswagen no va tenir inconvenient a inventar-se un sofisticat i enganyós procediment de mesurament de les emissions (m’agradaria saber si va arribar a patentar-se, i si és així qui cobra elsroyalties), l’Administració, en particular l’europea i en especial l’alemanya (l’espanyola ni hi és, ni se l’espera), havia mirat cap a un altre costat admetent un sistema de verificació que falsejava els resultats. Un engany fet amb premeditació i traïdoria amb el coneixement que els seus autors tenien del mal que estaven fent a la salut dels ciutadans. Sense importar-los gens.
El debat sobre el cost
El pitjor és que, en el fons, tot continua igual. Els fabricants d’automòbils protesten i critiquen i els nous sistemes de verificació dels fums surten pels tubs d’escapament es van aplicar de pressa i corrent. Segons ells, a part de no estar prou provats, els exigeix un suplement econòmic. I el seu gran argument és: un cost més gran vol dir pèrdua de competitivitat i ajustaments de plantilles, gent al carrer. ¡Quin raonament!: És com defensar la idea que no s’hauria de derogar la pena de mort perquè els botxins es quedarien sense feina.
La qualitat de l’aire que respirem és un bé tan exigible i necessari com la de l’aigua o els aliments
Uns fabricants d’automòbils amb logotips de disseny, noms i cognoms perfectament identificats i culpables, que en lloc d’entonar el mea culpa han ocultat les seves vergonyes darrere d’opípares dimissions en paga dels serveis prestats, amb l’escut protector d’un totum revolutum de discussions tècniques i informes contradictoris que molt pocs llegeixen i menys entenen per ocultar el seu engany (una altra paraula per qualificar les seves males arts).
I això ha de canviar. No a la manera de Tomasi de Lampedusa: que tot canviï perquè tot segueixi igual, sinó de manera rotunda i profunda, de soca-rel, més enllà de maquillatges, formes, preformes i fuites per la porta del darrere. En cas contrari, el que ha passat no només no haurà servit de res, sinó que estarà condemnat a repetir-se una vegada i una altra.
S’haexigir l’Administració que en les seves prioritats hi figuri la salut dels seus ciutadans abans de qüestions econòmiques o empresarials que només beneficien unes poques persones, mentre en perjudiquen la majoria. I que actuï amb contundència i rapidesa en casos com el que ens ocupa perseguint els responsables (la indústria automobilística, però també polítics, funcionaris i judicatura que van abandonar la seva tasca de vigilància).
La mostra que no s’està fent així, que no hem après la lliçó (no l’han après), són les batzegades que, després de conèixer-se el dieselgate, la Comissió Europea ha fet donar a la seva normativa sobre les emissions, baixant límits, allargant la seva entrada en vigor i sense posar-la al dia de totes les emissions nocives per a la salut. No serveixen de res les recomanacions de l’OMS sobre això (naturalment, només són recomanacions), ni els estudis sobre el caràcter cancerigen del fum dièsel (són només això, estudis).
Per acabar-ho de rematar, i posar al descobert aquest dens, variat, pluridimensional i impenetrable entramatd’impunitats i proteccionisme que gasten els països i els seus governs en aquest tema, els càrrecs de tipus penal que els EUA han presentat contra Martin Winterkton, expresident del grup VW que va dimitir quan es va destapar el cas, no tindran recorregut perquè Alemanya no extradeix els seus ciutadans fora de la UE. ¿On és això que anomenen la justícia universal... o, simplement, la justícia? La immunitat versusla impunitat té molts rostres, i aquest és un d’ells.
El ciutadà corrent està cansat de tenir una barrejada, sobrecarregada i encarcarada Administració pluricompetencial (local, metropolitana, provincial, autonòmica, nacional, europea, mundial) que a vegades resulta inútil, corrupta o irresponsable. Un entramat que es fa el desentès en aquest dilecte ciutadà que paga impostos i vota i al qual se suposa que representa i ha de salvaguardar, la baula més feble, fràgil i indefensa de tota l’escala social. S’acosten eleccions, temps de debat, l’ocasió de fer sentir la veu del carrer per sobre dels partits,l’establishment i els seus seguidors lampedusians.
En un planeta amb 7.400 milions d’habitants, la qualitat de l’aire que respirem és un bé tan exigible i necessari com la de l’aigua o els aliments. Un bé que no podem malbaratar ni deixar en mans de multinacionals que només estan atentes a l’Ibex 35.
