Canvi de perfil en les línies de l'ensenyament
L'enèsima nova agenda educativa
Les ambicioses mesures anunciades pel Govern xocaran amb el factor temps i la debilitat parlamentària dels socialistes
zentauroepp43168079 pla obert d una aula d una escola catalana horitzontal ge180503214538 /
La primera compareixença de la ministra d’educació, Isabel Celaá, no pot haver deixat ningú indiferent. Les línies anunciades línies anunciadespel nou ministeri són ambicioses, alhora que no exemptes de polèmica. Com va passant cada vegada que hi ha canvi polític en el Govern estatal, la direcció política de l’agenda educativa varia substancialment. Mentre alguns solen veure en això incapacitat d’assentar un model d’ensenyament comú, i fins i tot el principal factor d’un cert retard educatiu, el cert és que el que expressen aquests girs és bàsicament la persistència de la divisió ideològica sobre l’educació: com a model d’interès públic i de garantia d’igualtat d’oportunitats o com a espai de llibertat i elecció parental en el mercat educatiu.
Compensar el dèficit d’equitat i eficàcia
Convé celebrar que la ministra hagi evitat els temes més polèmics i esbiaixadament polititzats entorn de la immersió lingüística o al suposat adoctrinament de l’escola catalana per focalitzar el seu missatge en mesures concretes dirigides a compensar dèficit d’equitat i eficàcia del nostre sistema educatiu. La ministra ha marcat perfil amb tres conjunts de mesures, l’ambició de les quals xocarà amb el factor temps i amb la debilitat parlamentària del partit del Govern.
1. - Revertir la LOMCE en el que es pugui. La supressió dels itineraris prematurs i segregadors als 13 anys i el canvi de les proves de nivell per avaluacions de diagnòstic busquen per la via urgent parar les pitjors mesures de LOMCE, perinjustes i excloents. Hi cal afegir una bona notícia per als que investiguem en educació, com el comptar amb un número identificador de l’alumnat que permeti conèixer tant les seves trajectòries com la seva distribució social a les escoles.
2. - Educació per a la ciutadania 2.0. La polèmica torna a estar servida amb la decisió de no fer de la religió matèria avaluable i recuperar una assignatura obligatòria en valors cívics i ètics, i no com a alternativa a Religió (la disjuntiva entre religió i ètica sempre em va convidar a preguntar-me per què la fe no requereix valors ètics). El pas dels anys hauria de portar a pensar en el ridícul del debat sobre si l’escola ha d’ocupar-se o no d’educar per a la ciutadania. Per descomptat que ho ha de fer, perquè és desitjable i està entre les seves funcions. Si no ho fa l’escola, ¿qui ho farà?.
3.- Polítiques compensatòries. La part més social de l’agenda se l’emportenl’educació infantil i les beques. Educar com més aviat millor té infinites bondats, especialment per als que estan pitjor. La crisi econòmica ha dificultat encara més l’accés de les famílies més desfavorides i és necessari compensar-ne els seus efectes. Quant a les beques, seguim a gran distància respecte a la mitjana europea, en cobertura i intensitat. Veurem quines mesures i quin esforç destinarà el Govern en un context de pressupostos captius.
Davant d’aquesta agenda de política educativa és més que probable que el paracetamol anunciat per Soraya Sáenz de SantamaríaSoraya Sáenz de Santamaría s’hagi de repartir entre el president i la ministra d’educació.
