El laberint del 'brexit'

La primera ministra, Theresa May, triplement pressionada per la fermesa de la UE en relació amb el 'brexit', per la divisió amb què el seu desorientat partit l’està gestionant i peldeteriorament de l’economia, va intentar divendres passat donar un cop d’autoritat i definir un full de ruta per a la fase decisiva de les negociacions. Va convocar tots els membres del Gabinet a un retir a la campanya anglesa i els va dir que d’allà no en sortirien sense acordar una posició de partida decent per traslladar a Brussel·les.

Dimissions per la proposta de divorci suau

Aparentment, ho va aconseguir amb una complexa proposta de divorci suau que va agradar als moderats i que els radicals van acceptar de mala gana. No era per llançar coets, ja que s’havien consumit 750 dies per arribar a un consens de mínims merament intern i només quedaven 150 dies de l’estricte calendari de sortida per convèncer la Comissió que l’acceptés. Però si May tenia la temptació de pujar al campanar, se li van treure les ganes a l’acabar el cap de setmana, al topar amb la dimissió dels dos ministres més euroescèptics del Govern, David Davis i Boris Johnson.

¿En quina situació queda l’Executiu britànic i com afronta el tram final d’aquest procés tan decisiu? Cap novetat respecte al que se sabia ja des del funest referèndum de sortida del 2016, tot i que ara hi hagi molt menys marge i reputació per aconseguir un acord. El problema de fons és que Londres encara continua pretenent un impossible: abandonar la UE sense que es ressenti la seva prosperitat.

El cert és que, si de veritat el 'brexit' està guiat pel triple desig de controlar l’arribada de persones, no pagar diners al pressupost europeu, i que el Parlament i tribunals nacionals tinguin plena autonomia, llavors només és honest acceptar la seva versió dura: intentar ser sobirà, però desconnectar-se del continent, fet que amb total seguretat significarà un país més pobre i més vulnerable a possibles secessions a Irlanda del Nord o Escòcia.

En canvi, si el càlcul econòmic i territorial portés a abraçar un model similar al de Noruega, que forma part del Mercat Interior però no és membre de la UE, estaríem davant d’un 'brexit' tou. Això suposaria assumir gairebé tots els deures de la pertinença a canvi del’accés al mercat, però sense el dret a vot. És a dir, mantenir l’actual situació però amb menys poder; fet que sembla poc digerible per als qui van prometre "recuperar el control".

El dilema és impossible de resoldre sense causar gran frustració en els més nacionalistes, si s’opta per la versió tova, o un gran mal a l’ocupació i la inversió, si s’opta per la dura. Ni May ni altres líders, a més, han tingut mai prou coratge per fer pedagogia amb els seus votants sobre una decisió tan endimoniada. De vegades sembla que arribar al març del 2019 sense acord resulta un desastre més fàcilment assumible que reconèixer les mentides i falses promeses del referèndum.

Com a opció alternativa, s’ha intentat apel·lar a la flexibilitat de la UE perquè li faciliti la quadratura del cercle que permeti resoldre la difícil papereta al Govern conservador. En aquesta línia va just la proposta que es va aprovar divendres, ja que es pretén que el Regne Unit formi part del mercat europeu de mercaderies, però sense obligacions migratòries, sense submissió al dret europeu, sense formar part de la unió duanera (ja que es desitja tenir una agressiva política comercial pròpia), i sense gairebé contribucions pressupostàries. És impensable que els Vint-i-set es deixin enganyar així.

Condemnada a capitular

Notícies relacionades

Dimiteix el ministre britànic per al 'brexit', David Davis

Boris Johnson dimiteix com a ministre d'Exteriors britànic

Per acabar-ho d’adobar, aquest acord de mínims que no entusiasma gens Europa i ni tan sols serveix per alsinteressos de la City (ja que els serveis i capitals en queden fora) ni, com s’ha vist, per evitar que els euròfobs el rebutgin denunciant que el país descendirà a l’estatus de colònia en la regulació dels béns, ja que May es compromet a respectar els estàndards de les normes aprovades a Brussel·les.

Magre resultat. Sens dubte, insuficient per trobar una sortida al laberint. És veritat que la primera ministra ja no amenaça amb un no acord i sembla ser conscient que el seu país només es pot permetre una ruptura comercial suau amb la UE que eviti, a més, una frontera a Irlanda. Però el temps consumit, la confusió, la fractura social i les dimissions han debilitat la seva autoritat i, de retruc, la posició negociadora del país. El país està condemnat a capitular aviat en vista de la realitat.