¿I si ens és igual?

Com ja sabeu tots vosaltres, la vicepresidenta del Govern, Carmen Calvo, ha demanat als acadèmics de la llengua que se centrin a determinar si la nostra Constitució està redactada en uns termes adequats per reflectir la igualtat entre homes i dones. En cas que no sigui així, s’estudiarien fórmules per modificar-la.

Davant d’aquesta notícia, tothom ha pres partit. Molt a favor, molt en contra, matisos per aquí i per allà, però pel que sembla la majoria de les persones s’han sentit molt concernides sobre això. Els contertulians, els vinyetistes, les xarxes, els amics i familiars, absolutament tots saben què opinar sobre la proposta de la senyora Calvo.

Arturo Pérez-Reverte, per exemple, ha insinuat que deixarà de ser membre de l’Acadèmia si l’assumpte tira endavant, i molts han aplaudit la seva actitud amb entusiasme. En l’altre extrem, centenars d’humans dels dos sexes es mostren partidaris de la possible reforma i ens asseguren que és una cosa tremendament necessària.

Però, ¿i si ens és igual? ¿I si ens importa un rave? Ho dic de veritat. Pensin-ho bé. ¿Per què hem de sentir-nos-hi implicats? Que afegeixen uns quants «els» i «les» a la Constitució. ¿Què passarà? ¿De veritat a vostès els afecta tant el tema per tenir-ne una opinió formadíssima? Siguin sincers amb vostès mateixos.

Quan hagin reflexionat i obtingut una resposta, provin amb altres assumptes d’actualitat. Descobriran, sorpresos, que molts els importen menys del que vostès creuen. Sentim una notícia i de seguida forcem el cervell perquè defensi una actitud. ¡Però pobre cervell, tan tovet com és, deixem-lo en pau una vegada per sempre! Som un cap agressiu del nostre propi cervell, el tractem com si fos un redactor d’opinió d’un diari, i és només un òrgan gelatinós ple de preocupacions i embolics.

Notícies relacionades

Un consol innocent

El preu de la pau: liti, urani, grafit

Maltractin els seus cervells si els ve de gust, forcin-los a opinar cada dia sobre 400 assumptes. Són lliures de fer-ho, però jo els asseguro que em rendeixo. No em dona la real gana de tenir una opinió sobre els «els» i els «les» que puguin incloure’s a la nova Constitució, ni sobre si només un «sí» de la dona és un «sí» i totes les altres coses són un no. Que facin el que els vingui de gust, de veritat. Que em deixin viure i que opini el seu pare si s’avorreix.

Faré un tomb amb bicicleta per prendre el sol, que no viurem per sempre. Bon dia.