Els intocables del règim del 78

Em ve al record una anècdota que em va explicar el meu pare sobre la Transició; després de la legalització del partit comunista, el meu pare va preguntar a un amic seu, que tenia un germà militar d’alta graduació, com havia provat aquest fet a l’Exèrcit, i el seu amic li va respondre que s’havia assolit un pacte secret sobre l’abast del canvi permès: l’únic que no es podia tocar era la família Franco, l’Església catòlica i l’Exèrcit. I aquest pacte ha sigut respectat escrupolosament pels partits polítics fins al dia d’avui, quan ha transcorregut gairebé mig segle després de la mort de Franco; els límits imposats pels poders fàctics del franquisme continuen vigents i no hi ha indici que en un futur pròxim trenquem una vegada per sempre amb aquella dictadura atroç i aconseguim sortir de la seva prolongada ombra.

Cert que el Govern socialista ha anunciat que traslladarà les restes de Franco i pot ser que també il·legalitzi la fundació que porta el seu nom, dedicada a enaltir la memòria d’un dictador feixista comparable a Hitler i Mussolini (menys sagnant que el primer, més que el segon); el més sorprenent no és que es prenguin aquestes tímides mesures, sinó que s’hagi tardat tant a fer-ho. No obstant, i per concessió real, la neta del dictador continuarà ostentant el ducat de Franco i la seva família continuarà disfrutant d’una immensa fortuna d’origen fosc i inexplicat. El pacte secret de silenci, protecció i encobriment, s’estén al successor designat per Franco al Cap d’Estat i a la seva família, com aquests dies estem comprovant amb estupor i escàndol.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Quant a l’Exèrcit, és una institució d’allò més opaca; de tant en tant ens sorprenen notícies com el tràgic accident del Iak-42 (o el gran nyap del senyor Trillo), cauen helicòpters i moren pilots i ningú pregunta, es construeix un submarí que no pot navegar amb un pressupost desmesurat, es compra armament inservible per milers de milions d’euros... I és una institució amb la seva pròpia jurisdicció, que està fora de l’abast de la justícia ordinària. L’Església catòlica en l’Estat “aconfessional” del segle XXI té un poder i uns privilegis amb què no podia ni somiar al segle XIX, sota una monarquia catòlica. Entre exempcions d’impostos i subvencions directes, percep prop d’11.000 milions d’euros anuals i, sense ser un ens públic, té la facultat d’escripturar al seu nom els béns immobles que consideri de la seva pertinença –com la Mesquita de Còrdova–, gràcies a un privilegi franquista que Aznar va conservar i va ampliar i que cap Govern socialista ha derogat, a més de controlar la majoria de les escoles concertades, que paguem tots.

Sisplau, que em tornin a explicar el miracle de la Transició.