L'estrany cas Dicker

Tot i que el meu himne de capçalera és la vella cançó delsKinks I’m not like everybody else, de vegades em venen ganes de formar part d’aquesta Common people a la qual cantava Jarvis Cocker amb un fatalisme melodramàtic. Com que a la meva edat ja és impossible aficionar-me al futbol o fer-me boletaire, el que faig és comprar un best seller, el llibre que en aquells moments estigui llegint tothom.

Hi ha ocasions en què la cosa em surt bé i em sento molt orgullós dels meus conciutadans –vaig disfrutar molt de La noia del tren o La dona a la finestra–, però el normal és que em trobi textos que m’expulsen literalment del llibre en qüestió: no vaig passar de la pàgina 20d’‘El codi Da Vinci’ i em vaig mantenir ferm a l’hora de no llegir res de Stieg Larson, tot i que es van confirmar els meus pitjors presagis quan vaig veure una adaptació cinematogràfica i vaig experimentar una esgarrifor immediata cap als protagonistes, el periodista audaç i la hacker antisistema, tots dos tòpics amb potes (i pírcings).

Notícies relacionades

Una perillosa escalada en espera de Trump

Estimar-se

El meu últim intent de ser com tothom ha consistit en una experiència que només puc qualificar de paranormal. Veient que encapçalava la llista de vendes d’aquest diari, tant en castellà com en català, vaig invertir 22 dels meus millors euros en la nova novel·la del suís Joël DickerJoël Dicker, de qui fins ara m’havia mantingut a una prudent distància. Es titula La desaparició de Stephanie Mailer i, sense haver aconseguit entendre'l encara (o, més ben dit, entendre’m) me l’he empassat sencer en una setmana. Com em va dir fa temps un amic sobre Stieg Larson, "te’l llegeixes encara que no ho vulguis". Ara entenc l’abast d’aquesta amenaça, ja que no comprenc com he aconseguit arribar al final d’aquest bunyol.

La desaparició de Stephanie Mailer és com una barrejad’Agatha Christie  i Enid Blytonperò amb 400 pàgines més, trufades de subtrames que no porten enlloc i personatges secundaris que només serveixen per embolicar puerilment el relat. Els protagonistes són de cartró pedra i l’estil, inexistent. Quan per fi descobreixes qui és l’assassí, fa estona que t’importa un rave. Però no has sigut capaç de llançar el llibre pel balcó, que és el que es mereix. Cosa que em porta a pensar que hi ha alguna cosa de màgia (negra, probablement) en la no-trama, els no-personatges i el no-estil del senyor Dicker. Una cosa tan diabòlica com eficaç N’estan advertits.