TENSIÓ A NICARAGUA
Vagi-se'n, senyor Daniel Ortega
El president de Nicaragua ha travessat la frontera que separa un govern que s'equivoca d'un altre de menyspreable que mata
zentauroepp44358436 file photo nicaragua s president daniel ortega waves to sup180718182650 /
Daniel Ortega podrà rebre banys de masses com els cabdills que estan en problemes. Podrà guanyar batalles, reprendre per la força Masaya i el seu emblemàtic barri de Monimbó –símbol de la lluita del Front Sandinista d’Alliberament Nacional el 1978 contra la dictadura d’Anastasio Somoza–, però ha perdut la guerra. Ha quedat despullat davant del món. Ha travessat la frontera que separa un govern que s’equivoca d’un altre de menyspreable que mata. Encarna avui el dictador al que va combatre. L’emula embolicat en una xerrameca revolucionària. En gairebé 100 dies de protestes han mort més de 350 persones.
Les imatges de la repressió a Nicaragua no es diferencien de les de la repressió a Honduras, després del robatori de les eleccions. Els joves que exigien democràcia a Tegucigalpa no són diferents dels joves que la demanen a Nicaragua. Els drets humans no hi entenen, d’ideologies. Són de compliment universal. És el límit ètic per saber on som i quin bàndol defensem.
La majoria prefereix esperar, saber si són dels nostres o dels altres. Passa en la política; també en el periodisme. ¿Canvien els fets quan sabem qui els protagonitza?
La capa del silenci
No resulta creïble la denúncia del govern de Nicolás Maduro, a Veneçuela, per merescuda que sigui, si les mateixes persones justifiquen l’historial d’Álvaro Uribe, a Colòmbia. Després hi ha els invisibles com Guatemala, avui i en les guerres centreamericanes dels anys 80. Era tan part del tauler de la guerra freda com El Salvador i Nicaragua. Als seus 200.000 morts i 45.000 desapareguts els va caure la capa del silenci. Igual que Espanya, amb les seves víctimes de primera i les seves víctimes de segona.
De les causes de la violència estructural a Mèxic n’hem sentit poc aquests anys, només que a un prototip de dreta, global i mexicana, li venia urticària només d’imaginar-se l’esquerrà López Obrador assegut a la presidència. Doncs aquí ho tenen, el més votat de la història del seu país. En els 12 anys sumats de les presidències de Calderón i Peña Nieto, els morts en l’anomenada guerra al narcotràfic superen els 234.000. En el cas de l’Argentina és més fàcil; no se sap què és pitjor, si Macri o Fernández de Kirchner.
L’última icona ètica
Una de les poques icones ètiques incontestables que queden en la política internacional és Pepe Mujica, expresident de l’Uruguai. Va ser guerriller, va patir presó i tortura a mans de la dictadura militar. Va sortir d’aquell infern com Nelson Mandela va emergir del seu, amb la dignitat intacta i les idees al seu lloc. Per això és tan important la seva opinió del que està passant a Nicaragua, la seva petició expressa a Ortega que se’n vagi. “Una cosa que va ser un somni es desvia i cau en l’autocràcia. Els qui ahir van ser revolucionaris van perdre el sentit de la vida. Hi ha moments en els que cal dir ‘me’n vaig’”.
Hi ha més sandinisme en els estudiants nicaragüencs, en les mares vandàliques –així les anomena l’orteguisme–, en les velles glòries de la revolució sandinista com Ernesto Cardenal, Sergio Ramírez i d’altres com el cantant Carlos Mejía Godoy, que en Daniel Ortega, un tipus que només busca perpetuar-se en el poder a qualsevol preu. Mai va superar la derrota electoral del 2001 davant d’Enrique Bolaños. Des que va tornar a la presidència el 2007 governa des del rancor. Nicaragua continua sent sandinista, els que van deixar de ser-ho són els seus dirigents.
Queda la CIA
En el món xato que divideix els dictadors en amics i enemics, la dreta veu una oportunitat per fer caure l’amic de Maduro. Al sac hi pot entrar tot, fins i tot Cuba. Quan se’n vagi, seran els nicaragüencs els qui decidiran el seu camí. Per a les esquerres és incòmode criticar un revolucionari, senten que estan fent el joc als empresaris i a les multinacionals, que han estat sempre amb Daniel Ortega. Si han saltat ara és perquè el barco s’enfonsa. Queda la CIA, com sempre.
Les revolucions estan bé, aclareixen el panorama i canvien els actors. El problema és que si duren massa acaben convertint-se en el que van desplaçar. Fins i tot hi ha desgast en el poder democràtic en aquells polítics que s’aferren al càrrec perquè se senten cridats una missió. En democràcia no hi ha imprescindibles, només gent difícil de substituir.
És el cas de Nicaragua, les mateixes cançons revolucionàries dels 80 serveixen avui per impulsar una segona revolució. Daniel Ortega i la seva dona, la vicepresidenta Rosario Murillo, tenen l’aparell repressiu, siguin policies, militars o paramilitars. Al davant, gran part d’un poble que els ha perdut la por. El seu final està escrit, només falta saber quants morts més costarà la ceguesa de qui ho ha perdut tot, fins i tot els principis.
