El factor català a Madrid

Tot i que alguns s’entossudeixin a fer veure que no se n’adonen, després de l’1-0 i l’empresonament dels dirigents independentistes catalans, ja res serà igual en la relació entre Catalunya i Espanya. El retorn a l’autonomisme tradicional com si res hagués passat ja no és possible. La distància emocional entre la política espanyola i la política catalana s’ha eixamplat d’una manera inèdita. La paradoxa, no obstant, és que la política espanyola depèn de Catalunya com mai.

En la situació de taules en què va quedar la partida entre l’Estat i la sobirania catalana després del 21-D, l’independentisme té dues cartes de gran valor estratègic: la majoria absoluta en el Parlament de Catalunya i una minoria rellevant i decisiva a Madrid. Sense catalans i bascos la governació a Espanya és literalment impossible.

No està clar, no obstant, que aquesta posició favorable estigui sent aprofitada. A Catalunya, hi va haver una interminable espera de mesos abans de constituir un Govern que revertís les destrosses del 155, i enfortís institucionalment el país amb una governació sòlida. Constituït el Govern, el fet que el president, Quim Torra, recordi constantment que és un president vicari no contribueix a la fortalesa institucional. Des de l’atac gihadista de l’estiu passat va quedar clar que, en relació amb l’autogovern català, les quatre obsessions del nacionalisme espanyol són l’escola, els Mossos, la CCMA i la projecció exterior. Precisament per això, va resultar tan sorprenent l’abandonament voluntari de l’administració catalana cedida al desgovern del virrei Enric Millo durant tant temps.

Malgrat les divisions internes, l’independentisme sí que va demostrar reflexos per aprofitar la possibilitat d’ajudar a fer triomfar la moció de censura aMariano Rajoy. Amb aquest moviment, el republicanisme català va aconseguir quatre coses: guanyar temps, esquerdar el bloc del 155, desinflar el globus de la nova dreta riverista i aprofundir la crisi del PP.

El "Govern Frankenstein"

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

La dreta espanyola no és moderada ni original proposant metàfores. Per això no ha sorprès que ràpidament qualifiqués el Govern de Pedro Sánchez com a "Govern Frankenstein". Mentrestant, optant per Pablo Casado, el PP accentua el seu perfil conservador. La dreta espanyola ja funciona com una criatura bicèfala. Un cap evoca una dreta de sabor més nacionalcatòlic. L’altra, el cap de la nova dreta, no pot dissimular reverberacions joseantonianes.

La competició fratricida per veure qui fa més mèrits anticatalanistes només serà comparable a la desqualificació sistemàtica d’un PSOE entregat "als hereus d’ETA, als populistes i als separatistes". En paral·lel, la judicialització del conflicte polític segueix el seu curs amb lògica fatalment inexorable, però la derrota judicial a Europa del duo Carmen Lamela i Pablo Llarena ja és inapel·lable. D’autèntica vergonya aliena. En definitiva, Catalunya és present en la política espanyola per activa i per passiva. Per activa, fent possible el Govern de Sánchez. Per passiva, com l’espantall previsible i recurrent de la dreta bicèfala.