Esport d'elit i embaràs, ¿per què no?

¿Per què fins al dia d’avui no ens hem plantejat que les esportistes d’elit han de tenir dret a ser maresdret a ser mares i de poder seguir amb la seva professió? ¿Per què en ple 2018 és notícia que un club de futbol (Ajax d’Amsterdam) renovi el contracte d’una jugadora que està embarassada? ¿Com és que avui dia s’ha de tractar d’un fet heroic que una windsurfista torni a haver estat dalt del podi sent mare i sense els patrocinadors que li van retirar l’ajuda pel fet de quedar-se embarassada? ¿Per què és notícia que una esportista torni a estar als podis després d’haver sigut mare? ¿Per què s’had’escollir entre ser mare o ser esportista d’elit? ¿Per què se sanciona si continuen guanyant?

Vivim en una societat on la reivindicació per la igualtat real i efectiva està omplint els carrers. Les esportistes no es queden enrere i volen disfrutar de la igualtat que els correspon tal com es reclama en totes les altres esferes. Ser esportista d’elit implica molts sacrificis i moltes hores d’entrenament. Però dins d’aquests sacrificis ja no hauríem de trobar el fet de renunciar a ser mare o haver d’elegir entre ser mare i ser esportista d’elit.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Quan les regles del joc són pensades i fetes per homes i per als homes, i quan les mentalitats no s’ajusten als canvis socials i necessitats de la societat, és quan sorgeixen incongruències. La retirada de beques o d’espònsors a les noies esportistes en el moment que es plantegen ser mares o comencen el projecte de la maternitat són sistemes discriminatoris cap a les dones i que denoten que el sistema esportiu no està a l’altura de la nostra societat. Si aquest fet es plantegés en l’empresa privada, rescindir el contracte laboral per quedar-se embarassada, es consideraria una clara discriminació de gènere i una vulneració dels drets de les dones. En l’esport, en canvi, en alguns entorns fins i tot es justifica, i sovint se sent parlar de la ‘clàusula antiembaràs’ que, si bé no de forma explícita, de forma indirecta restringeix durament la llibertat de les esportistes per ser mares.

El fet de ‘sancionar’ les esportistes, i també les entrenadores, per voler o ser mares és un exemple més de les discriminacions que són presents en les estructures i organitzacions del sistema esportiu. Aquelles esportistes que han decidit ser mares encara tenen molt més per oferir a l’esport, però el sistema que tenim ens fa perdre el seu talent. El món de l’esport ha d’aspirar a més. Ha de voler ser l’exemple a seguir pel conjunt de la societat. No tot s’hi val i menys discriminar les esportistes que estan en moments clau de les seves carreres professionals i també personals. El sistema esportiu, les administracions públiques mitjançant un marc legislatiu adequat, les federacions internacionals i nacionals amb les seves normatives, els clubs a l’hora d’establir els contractes i la “cultura del club”, i totes les persones que són en llocs de presa de decisions poden contribuir que l’esportista d’elit, com en moltes altres professions, no es vegi obligada a elegir entre ser mare o seguir amb la seva carrera professional.