Un aire a retrocés

L’abast de les mesures que posarà en marxa per corregir els acords de pau amb les FARC, i especialment els efectes que pugui tenir aquesta correcció sobre la rutina diària dels colombians, projecten una ombra d’incertesa inquietant sobre la presidència d’Iván Duque, que comença aquest dimarts. La contundent collita de vots en la segona volta dels comicis que el van enfrontar amb el seu èmul de l’esquerra, Gustavo Petro, no representen, no obstant, un passaport per a tot, tenint en compte que l’exguerriller de l’M-19 i candidat de Colòmbia Humana també pot presumir de suport: 10 milions de vots contra 8 milions, en números rodons. El país, com tants d’altres, està dividit en pràcticament dues meitats, i Duque intueix que hi ha unes línies vermelles en la modificació dels acords que no pot traspassar.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Però ho farà. No traspassar les línies vermelles: modificar l’acord. Ho va dir en campanya i ho ha repetit amb insistència des que les urnes van certificar la seva victòria, el 17 de juny passat. El vot de dreta, de centredreta i fins i tot d’ultradreta que ha ajudat a arribar al poder el president més jove de la història de Colòmbia –42 anys– sent que va ser una injustícia que es ratifiqués la pau malgrat la victòria del ‘no’ en el plebiscit d’octubre del 2016, i entén l’accés de Duque al poder com el primer pas per esmenar el greuge. Amb quines mesures complaurà aquesta demanda; com contemporitzarà amb un Congrés on les forces estan repartides i amb una oposició reforçada per l’excel·lent resultat de Petro; i sobretot: com reaccionarà la FARC (Força Alternativa Revolucionària del Comú), el partit hereu de la guerrilla desmobilitzada, són les incògnites d’un mandat sobre el qual planeja un morbós element afegit: Álvaro Uribe. Quant poder exercirà a l’ombra l’expresident, padrí polític de Duque, és un temor que turmenta l’oposició. Fins i tot malgrat els seus problemes amb la justícia.

La qual cosa no és fútil, no només en clau interna –Uribe va liderar el ‘no’ en el plebiscit, i va guanyar–, també en clau exterior. L’assenyalament que va fer el president Nicolás Maduro després del rocambolesc atemptat amb drons, quan va acusar el president sortint, Juan Manuel Santos, de ser darrere de l’atac, va recordar a colombians i veneçolans els pitjors moments de la relació entre els mandataris Uribe i Hugo Chávez, que en el 2008 va degenerar fins al desplegament de tropes veneçolanes a la frontera. L’arribada de Santos al poder va millorar sensiblement la relació bilateral, però amb el nou mandatari les perspectives no són encoratjadores. Duque ha dit que denunciarà Maduro davant de la Cort Penal Internacional per crims de lesa humanitat, i que ni tan sols es planteja nomenar ambaixador davant d’un govern que considera il·legítim. Si acusar l’Executiu colombià de l’atemptat forma part d’una estratègia per desviar l’atenció dels problemes interns, com suggereixen no pocs analistes, per a Maduro probablement no sigui del tot una mala notícia l’arribada d’un petit Uribe al poder. Tot té un aire a retrocés.