¿Dinosaures amb plomes?

Recordo la primera vegada que vaig observar un paó, de llargues potes i caminar majestuós, mentre desplegava les seves multicolors plomes en forma de ventall. Era tan sols un xaval; el mateix que, per un caminar no tan ferm ni elegants, havia rebut un docte consell del pediatre: «Aquest nen ha de prendre el sol i caminar molt per la sorra per reforçar les seves llargarudes cames». Als set anys d’edat sobrepassava en altura les meves companyes i companys de classe. Jo era ‘el girafa’. La meva mare va interpretar la prescripció mèdica al peu de la lletra i, fos hivern o estiu, preníem primer el tren i després l’autobús fins a desembarcar a les platges de la Barceloneta. Tant a l’anada com a la tornada, quan el bus passava davant dels teatres del Paral·lel, desviava la meva mirada cap als grans plafons pintats on apareixien somrients vedets amb cossos seminús i moltes plomes. Així no és estrany que, aquell dia, al Zoo, vista l’exhibició plumífera del paó, pensés que estava contemplant una femella. El meu pare em va treure de l’error: es tractava del mascle. ¿Potser les plomes no encaixen en el vestuari biològic del sexe masculí? Aficionats, com som, a retroalimentar vells tabús, mites i prejudicis, ¿és possible que un ésser viu amb plomes no fa la mateixa por que un altre de dotat d’enormes ullals, banyam o grapes? ¿Això és el que va passar pel cap dels creadors de Hollywood quan van portar els dinosaures de Michael Crichton al cine?

Engrandits en el cine

L’any 1993 s’estrenava la pel·lícula ‘Jurassic Park’. En ella, els grans protagonistes, a més de l’omnipresent 'Tyrannosaurus rex', eren els ràpids i mortals 'Velociraptor'. Tot i que el film va comptar amb un paleontòleg assessor, les exigències del guió van fer que els velocirraptores, al cel·luloide, fossin molt més grans que els seus homònims fòssils. Uns dinosaures, amb poc més de mig metre d’altura, no haurien estat a l’altura en el moment d’atemorir el públic. Amb el temps van ploure les seqüeles: ‘El Mundo Perdido’ (1997), ‘Jurassic Park 3’ (2001) i, després d’un llarg buit, ‘Jurassic World’ (2015). El curiós és que totes aquestes cintes van fer cas omís d’allò que uneix el paó del Zoo amb els meus primers amors platònics del Paral·lel: les plomes.

I és que, en la dècada dels 90, els paleontòlegs van trobar registres fòssils capaços de demostrar que algunes espècies de dinosaures van tenir el seu cos cobert de plomes; per exemple, el gènere Velociraptor. Tot i així, malgrat l’evidència científica, a cada lliurament de la saga juràssica, els velociraptors van continuar actuant amb la seva típica disfressa de llangardaix. La franquícia desestimava el nou ‘look’ reptilià: ¡dinosaures amb plomes! ¿Els va espantar una possibilitat així? ¿Els grans rèptils, amb goles salivoses i afilades dents, serien menys mortífers si apareixien emplomallats? ¿No era el moment? Sigui un motiu o un altre, en la recent ‘Jurassic World 2’ de Bayona, els ‘Velociraptor’ –com Blue– tampoc han rebut l’equipament de plomes o protoplomes. Les mateixes que potser van servir per mantenir la calor corporal, com a reclam sexual o altres funcions.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Entenc que el cine no persegueixi el rigor que exigim a un documental científic; el director d’una pel·lícula s’acull a les llicències que estimi oportunes. Ara bé, li asseguro a Juan Antonio Bayona –si és que emprèn el futur rodatge de ‘Jurassic World 3’– que podria imprimir la mateixa ferocitat als seus depredadors juràssics dotant-los de plomes; i la prova la tenim a ‘Els Ocells’ d’Alfred Hitchcock. La meva mare –la persona que em duia a la platja– sempre ha tingut fòbia als ocells per culpa del geni del suspens. Un amic, catedràtic de filosofia, quan li vaig dir que les aus descendien dels dinosaures teròpodes –els que corrien sobre dues cames com és el cas dels ‘Velociraptor’ i el ‘Tyrannosaurus’–, em va respondre: «Ara entenc la meva por dels coloms». Precisament, el gènere ‘Archaeopteryx’ (els primers fòssils del qual es van descobrir durant la segona meitat del segle XIX) representa algunes de les formes biològiques intermèdies entre els dinosaures i les aus... ¡i estaven recoberts de plomes!

Mama, Jordi, el catedràtic i Hitchcock avalen el meu estrany al·legat: no hem d’ometre les plomes en els velociraptors cinematogràfics. Fins i tot amb plomes segur que ens transmetrien més por. ¿Ho dubten? Una gallina irritada és capaç de provocar la fugida del més valent. No ho oblidem, els dinosaures viuen entre nosaltres: són les aus amb plomes.