¿Quatre socialistes en la batalla de Barcelona?

Les municipals són les primeres eleccions al calendari, tot i que pot no ser així si Pedro Sánchez dissol el Congrés. O si Quim Torra, a la recerca del ‘moment’ per a una nova DUI (o en un segon 155) convoca eleccions anticipades.

Però en cas de ‘normalitat’, les eleccions municipals de Barcelona tindrien gran rellevància. Torra ja ha dit que el desenllaç del 27-O hagués sigut un altre si l’alcaldia hagués estat en mans amigues. Però Xavier Trias no va lluitar per continuar sent alcalde el 2015 –i en gran part per això ho va ser Ada Colau– perquè Artur Mas, que volia presentar-se a les autonòmiques plebiscitàries com el paladí del secessionisme, no podia permetre que Trias fes un pacte transversal.

Candidats amb l’ADN socialista

La realitat és que avui Colau, a qui el vent de protesta contra la crisi va alçar, és l’alcaldessa malgrat la seva gran minoria (11 regidors de 41). Pateix molts i greus problemes per la seva empanada ideològica (manters, ordre públic...), però té tenacitat i podria tornar a ser la primera llista.

Històricament, Barcelona va ser del PSC amb quatre alcaldes consecutius (1979-2011) més o menys brillants, però amb bona gestió ciutadana i econòmica: Narcís Serra, Pasqual Maragall, Joan Clos i Jordi Hereu. I curiosament, ara quatre ADN socialistes –tres venen del PSC i un altre de França– poden disputar l’alcaldia a Colau.

L’oficial és Jaume Collboni que ha sigut regidor els últims quatre anys i a qui ara tant la seva gestió com la consolidació del PSC i l’efecte Pedro (Sánchez) tiren a l’alça. Collboni va intentar “romanitzar” amb èxit relatiu l’equip Colau fins que l’alcaldessa (oblidant la política municipal) va trencar el pacte esperant el dividend anti-155 en les autonòmiques del 2017. No va ser així perquè la llista d’Iceta va pujar mentre que els comuns van treure nou diputats menys (vuit) retrocedint fins i tot respecte als obtinguts per Rabell i Coscubiela.

Collboni és treballador, però per a desgràcia seva no serà l’únic socialista en la carrera. Manuel Valls, exprimer ministre francès, s’ho porta pensant mesos, però encara no ha decidit. Valls creu que una victòria europeista a Barcelona seria rellevant per al continent, però és conscient de les dificultats. L’abraçada de Cs el pot potenciar, però impossibilita la conjunció amb el PSC (el seu somni) i dificulta les aliances necessàries per a, fins i tot en el cas de ser la primera llista (gens fàcil perquè el vot autonòmic no es repeteix en les municipals), assolir l’alcaldia. ¿Què decidirà Valls, tan intel·ligent com impulsiu (veure les memòries d’Hollande)? S’ho està pensant a Menorca.

Ferran Mascarell, exregidor i exconseller socialista, pot ser un altre dur competidor. Ara no com a PSC, sinó com a candidat del Moviment Nacional català (bona definició d’Antón Costas) que Puigdemont i Torra volen construir sobre les ruïnes de la en un altre temps poderosa CDC. Mascarell és pragmàtic (de vegades en excés), coneix l’ajuntament i seria un candidat més seriós que el confús artefacte polític que el recolzaria.

Però Collboni i Mascarell saben que les enquestes assenyalen ERC com a guanyadora, malgrat que el seu candidat, Alfred Bosch, no té especial glamur.  Alguns a la cúpula d’ERC creuen que Barcelona és clau per a la seva hegemonia i el ‘sorpasso’ definitiu a les diverses reencarnacions de CDC i saben que amb Bosch tindrien bon resultat, però temen Colau. No volen sortir amb menys empenta que la Crida de Puigdemont-Mascarell i estudien un cop d’efecte: col·locar Bosch de dos i convèncer Ernest Maragall –germà petit de Pasqual i alt càrrec socialista en l’ajuntament durant molts anys– perquè lideri la seva llista. Estan convençuts que la força d’una llista ERC adobada amb salsa maragallista els garantiria tant ser la primera llista com l’alcaldia.

Creuen que Maragall alcalde seria un assoliment clau per a ERC (com ho va ser ja en les europees del 2014 quan va ajudar a batre CDC) i que convé també al mateix Bosch que seria l’home fort de l’ajuntament. Passar a ser segon pot ferir la vanitat, però impulsar el futur.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

 ¿Què dirà Ernest? És molt seu i fuig de batalles intestines (es va graduar en les moltes del PSC), però la cúpula republicana tendeix a pensar que el maragallisme –progressisme universal, socialisme ampli i catalanisme militant– el faria donar l’última batalla.

Tot i que el maig és encara lluny, Colau pot perdre perquè el vent del PSC, dels seus fills o germans desviats, sense excloure el cosí francès, torna a sobrevolar Barcelona.