Amb tu va començar tot

Com tothom, em vaig assabentar de l’existència de Madonna Ciccone cap al 1983, quan posaves la tele a qualsevol hora i topaves amb el videoclip del seu primer èxit, 'Like a virgin'. Com tants d’altres, vaig cometre l’error de creure que aquella noia que parlava d’algú que la feia sentir com una verge, tocada per primeríssima vegada, desapareixeria ràpidament del panorama musical, ja que el tema em semblava carrincló i falsament provocador. Després va resultar que la carrincloneria i la provocació d'estar per casa serien les seves principals contribucions a la indústria de la música. I, sobretot, que era la primera d’una llarga llista de dives que ara emmetzinen la llista de discos més venuts mentre la vella fàbrica de talent, energia i idees renovadores que coneixíem com a rock&roll anava tancant les seves portes amb la col·laboració inestimable de grups pretenciosos com U2 i els seus alumnes, entre els quals es pot destacar Coldplay pel seu fofesa i The Arcade Fire per la seva habilitat per fer-nos passar gat per llebre.

Comparació ofensiva amb David Bowie

Alguns optimistes desinformats s’han entossudit a comparar Madonna amb el David Bowie que es va inventar Ziggy Stardust i la seva banda, The Spiders from Mars, però la comparació em resulta ofensiva. Sí, els dos personatges han tingut molt en compte la part teatral i visual dels seus concerts, però Bowie, un tipus que sempre s’avançava al seu públic, va llegar a la posteritat un munt de cançons magnífiques, mentre Madonna s’ha limitat sempre a donar-los als seus fans el que volien: temes birriosos fora de mida, sobreproduïts i amb unes penoses ànsies de transcendència en les lletres. Reconec que hi ha dues cançons seves que puc escoltar sense tenir un còlic nefrític, 'Like a prayer' i 'Ray of light’,però amb dues cançons en una carrera de 35 anys no n’hi ha prou per anar tirant coets.

Notícies relacionades

Madonna: la diva que va portar el poder femení al pop compleix 60 anys

Twitter era una cerveseria de Múnic

Sobre la seva participació entusiasta a 'Evita', la infame opereta de l’insofrible Andrew Lloyd Webber, més val adoptar un pietós silenci. El mateix pot fer-se amb la seva, diguem, carrera cinematogràfica. Per aquí no la van seguir ni els seus fans més incondicionals, ja que les pel·lícules solien ser més dolentes que la tinya i la seva presència no contribuïa precisament a millorar-les. El cine, això sí, li va permetre conèixer dos dels homes de la seva vida, Sean Penn i el director britànic Guy Ritchie, responsable d’uns 'thrillers’ tan violents com inversemblants i falsos -a Ritchie no li interessava el crim, sinó la coreografia-, carregats de trucs i brometes visuals suposadament enginyosos, que van fer les delícies d’alguns 'moderniquis' (l’home es va redimir lleument amb el seu primer 'Sherlock Holmes', però hi va tornar amb el segon).

Musicalment, fa anysque Madonna es repeteix. El repertori de provocacions fàcils no s’ha renovat gran cosa. I exercir de 'sex symbol’ als 60 pot convertir-la en la nova Mistinguett. El seu principal mèrit és haver sobreviscut a Lady Gaga, el seu clon, que és com l’innecessari 'remake' d’una pel·lícula no gaire bona que encara està a la cartellera.