Mostra de la Col·lecció Carmen Thyssen
Paisatge amb cols i figures
L'art és també un diàleg entre estils i generacions, entre influències i mestries, entre cultures i percepcions
zentauroepp43670051 icult exposicion natura en evolucio espai thyssenfotografia 180812170235
¿Com mirem i admirem la naturalesa? ¿Amb una espècie de complaença optimista pels dons que hem rebut, amb la contemplació estàtica del paisatge que ens transmet algun sentiment de placidesa? ¿Amb l’eufòria de l’esperit o amb l’angoixa del desencant que ens fa perdre vigor? ¿Deixem que la naturalesa –la seva representació– ens informi de com som o volem infondre en la quietud de les coses l’efervescència del nostre interior? Moltes d’aquestes preguntes es poden respondre després d’haver visitat ‘Natura en evolució’, la nova mostra de la Col·lecció Carmen Thyssen que s’exposa almonestir de Sant Feliu de Guíxols. No cal dir que és, com cada any, una esplèndida cita estiuenca, aquesta vegada per comprovar com l’art és també un diàleg entre estils i generacions, entre influències i mestries, entre cultures i percepcions.
Hi ha peces magnífiques –les que són bandera de l’exposició– com ‘Orquídia i colibrí prop d’una cascada’, de Martin Johnson Heade, que és la imatge promocional; o com el paisatge fluvial de Van Goyen o el deliciós ‘Camp de cols’ de Pissarro, en el qual destaca una figura humana enmig de la verdor. Fragments d’aquestes cols exuberants, a la manera d’un ‘pattern’ que podria il·lustrar les guardes d’un llibre sobre botànica, són en un quadern que és on anoto les impressions de la visita.
En una exposició com aquesta, sempre acabes escollint un quadro preferit, aquell que no pararies de contemplar si poguessis quedar-te allà hores i hores. El meu és el ‘Passeig de Sant Feliu de Guíxols’, de Josep Amat. Davant de la la badia, amb Sant Elm al fons, es veu el sorral que fa de ‘frontera de mar’, que era el nom antic de l’avinguda, quan el passeig no era ni tan sols un projecte sinó un espai per pescar. Gent que passeja, homes que arrosseguen un carro, els plàtans nus, algú que pren el sol en un banc hivernal. La combinació de la placidesa d’un matí assolellat i la malenconia d’aquestes figures que vaguen en un escenari mitjà fantasmagòric em fascina. El Passeig i les ubèrrimes cols de Pissarro.
