Lluitar contra la pobresa infantil

La calor i l'estiu estan associats en l'imaginari col·lectiu a una infància feliç; fan olor de platja, sorra, excursions, gelats, jocs a l'aire lliure. Però també a la possibilitat de gaudir un cop a l'any d'unes vacances en família. Poques vegades ens aturem a pensar que, per a una part important dels nostres infants, la calor i l'estiu no representen cap d'aquestes coses.

Un 28,5% dels nens i nenes a Catalunya viuen sota el llindar de la pobresa, segons l’Idescat. Una xifra alarmant, de la qual parlem molt en termes estadístics, però en la qual aprofundim poc en el dia a dia. ¿Què significa ser un nen o una nena pobres a casa nostra? ¿De què parlem quan parlem de pobresa infantil? ¿On són en dies com aquests en què la televisió s'omple d'imatges infantils divertides i refrescants?

La majoria passa les vacances d'estiu a casa, que sol ser un lloc precari i sense comoditats. Un dels problemes socials més greus del nostre país és la dificultat d'accés a l'habitatge de les famílies més vulnerables. Quan parlem d’infants que viuen sota el llindar de la pobresa, sota el llindar de la pobresa,parlem de menors que pateixen desnonaments, que viuen reallotjats en una habitació, amuntegats, o en habitatges que no reuneixen les condicions mínimes perquè estan deteriorats i tenen humitats i on normalment no hi ha espai per jugar o fer els deures.

Sense l’alimentació correcta

Són nens i nenes que no tenen accés a una alimentació adequada perquè la seva famíliano es pot permetrecomprar carn, peix, fruita o verdura fresca amb regularitat però també perquè la precarietat de la llar impedeix en molts casos que hi hagi un adult a casa perencarregar-se de preparar un àpat correcte. Són nens i nenes queno disposen de roba adequadaper a l'època de l'any, que a l'estiu pateixen amb la calor però a l'hivern passen fred perquè escalfar un habitatge és una cosa que les seves famílies no es poden permetre. Són nens i nenes queno gaudeixen maid'unes vacances en família perquè l'economia de les seves llars està centradaen la subsistència.

Segons dades de l'INE del 2017,un 30% de les llarsde Catalunya no es poden permetre anar de vacances ni tan sols una setmana a l'any. Un 33% no té capacitat perafrontar despeses imprevistes. Un 6,6% s'ha vist en la situació de no poder fer front ales despeses de lloguero hipoteca o als rebuts de subministraments en els últims 12 mesos. Un 49,3% té dificultats per arribar a final de mes.

Darrere d'aquestes xifres hi ha menors que s’ho passen malament, hi ha rostres d’infants quenecessiten desenvolupar-se, que no disposen d'uns mínims vitals i que es troben lluny de les imatges infantils d'estiu somrients i satisfetes que veiem en la televisió.

Les persones que hem conegut de ben a propels barris on viuen, sabem que hi ha adolescents a Barcelona que no han vist mai llocs emblemàtics com arala Rambla o la Sagrada Famíliaperquè la precarietat de les seves famílies els ha impedit fins i tot plantejar-se la possibilitat de fer un passeig per la ciutat en els últims anys. Durant aquests dies aquests menors encara estan més atrapats en la realitat dels seus barrisperquè no tenen la finestraque significa anar a l’escola o acudir a un centre obert. Molts es queden a casa sense la companyia d'un adult iamb una clau penjada al coll. I, encara que la platja està moltes vegades a unes estacions de metro, no la gaudeixen perquè no tenen ningú que els porti o perquèel transport públic és una cosa inassumiblesi la prioritat d'una família és pagar el lloguer o la factura d'electricitat.

Deu anys de crisi 

Aquest any es compleixen deu anys de l'inici dela crisi econòmicaque va començar el 2008 i que va significar per a una part important de la ciutadania, però especialment per a la infància, un deteriorament molt important en el seu nivell de vida.

La crisi va provocar una greucaiguda dels ingressosde les famílies més pobres a Catalunya. Sobretot, assegura el sociòleg i director general de l'Oficina de Lluita contra la Pobresa Infantil, Pau Marí-Klose, de les llars que tenien infants a càrrec seu queencara continuen sense recuperar-se.

A més, estem fent molt pocper combatre les altes taxes de pobresa infantil. Tots els informes, inclòs el més recent de Save the Children, revelen que les transferènciessón escasses i poc efectives.

Mentre els països membres de la Unió Europea inverteixen en polítiques socials destinades a infància i família una mitjana del 2,4% del seu producte interior brut (PIB), a Catalunya aquest percentatgenomés és d’un 0,8%, i a Espanya, d'un 1,3%.

Nivells d’Escandinàvia

Notícies relacionades

Infància a Catalunya: cada vegada més nens pobres

Twitter era una cerveseria de Múnic

Un estudi encarregat el 2010 pel Síndic de Greuges calculava que l'any 2005 es van necessitar531 milions d'eurosper reduir la pobresa infantil a Catalunya a la meitat i, d’aquesta manera, es va posar al nivell dels països escandinaus. La xifra era equivalent a la meitat del pressupost que tenia en aquells moments la Conselleria de Benestar Social i Família. No estem parlant dexifres desorbitades o inassumiblesper a l'economia de Catalunya.

El Govern espanyol ha assumit que aquesta ésuna qüestió prioritària. Entre altres mesures, ha creat la figura de l'Alta Comissionada contra la Pobresa Infantil. És hora que a Catalunya tambéprenguem consciènciade la seva gravetat i que col·loquem la infància en primer lloc. Tant la ciutadania, que ha d'exigir responsabilitats als seus representants polítics, com els grups polítics presents al Parlament i el Govern, que és l'encarregat de desplegar i fer realitat les polítiques públiques. Lluitar contra la pobresa infantilés possible i és una obligació ètica, política i econòmica. No pot seguir sent la nostra gran assignatura pendent.