El dia que et vaig tornar a estimar

Sospito que tots els barcelonins tenim la nostra pròpia història amb la Rambla i els nostres motius íntims per odiar-la o estimar-la, o les dues coses alhora.

De ben petita, per a mi era el passeigque acabava al mar. No sentia la Rambla com si fos un espai urbà, perquè en aquella època el mar estava absolutament desvinculatde l’activitat de la ciutat. La Rambla era l’únic indret de Barcelona que em connectava amb la nostra consciència mediterrània.

D’adolescent, la Rambla representava la disciplina de les meves classes setmanals al Liceu.Era, per tant, el símbol d’una ciutat culta, ambiciosa i connectada amb Europa, que al segle XIX va ser capaç de regalar-se un teatre més gran que la Scala de Milà.

En l’etapa universitària, la Rambla va ser la vida nocturna, la llibertat i la lleugeresa. La joventut és meravellosa perquè et fa creure que tot és possible i que totes les coses que et queden per viure seran divertides i plenes de llum. En aquella època, moltes d’aquestes coses em passaven a la vora de la Rambla.

Finalment, la Rambla va significar per a mi el pas definitiu a la vida adulta, perquè el primer salari d’auditora el vaig destinar a dues precioses litografies de Perico Pastor, que vaig comprar en una galeria delcarrer Canuda. Em recordo a la Rambla agafant un taxi per tornar a casa, abraçant el paquet, emocionada, com si fos un nadó. En aquell moment vaig prendre consciència que els diners són importants perquè, quan es posen al servei de la cultura, et regalen la llibertat.

Fa dècades que visc a l’upper de Barcelona i que transito per la Diagonal diverses vegades al dia, de reunió en reunió, amb el meu vestit jaqueta i les meves sabates de taló. Podria semblar que aquest és el meu hàbitat natural i que m’hi sento en perfecta sintonia. Tant és així que, tot sovint, jo mateixa oblido que en realitat soc una agent doble, ja que la meva vida transcorre a la Diagonal, però secretament pertany a la Rambla.

He hagut de fugir-hi, organitzant-me una vida ben lluny, perquèno puc suportarla contradicció terrible que la Rambla representa: la coexistència de les coses més belles i les més sòrdides. La lluita entre l’energia apol·línia i la dionisíaca,la llum i la foscor,capaç d’allò més eminent i d’allò més innoble. Disfressada de tot, que difícil se’m fa sentir-la meva. He viscut molt tempsbarallada amb la Rambla,castigant-me, absurdament, a no trepitjar-la durant anys.

Fracassada bellesa

La Rambla ha sigut un amant ques’ha desgraciat la vidadavant meu, mentre jo em desesperava, escabellant-me. Tot i que he intentat salvar-lo,ha persistit a condemnar-se. Els meus ulls han enfosquit davant el seu abandó i la seva mediocritat. Malaguanyat potencial, fracassada bellesa.

Així em feria la Rambla... fins al’atemptat del 17 d’agost del 2017, un dia en quèvaig sentir una gran tristesa i alhora, unes immensesganes de viurei de recuperar-me amb rapidesa de tant horror. La cèlebre resiliència barcelonina.

Notícies relacionades

Vídeo | La cronologia dels atemptats del 17-A

Twitter era una cerveseria de Múnic

Per fi em vaig adonar que nopodia viure ignorant la Rambla,perquè la Rambla és lanostra essència, és allò que ens defineix i ens configura; no pots viure barallat amb tu mateix.

Per això és com és, maleïdament i adorablement,inclassificable.