¿Què m'estàs explicant?

A tots ens agrada contar històries i que ens les contin. Més que un hàbit, és una necessitat, m’atreviria a dir que és una necessitat primària. Els éssers humans ens caracteritzem per la nostra capacitat per crear relats. Com amb totes les capacitats humanes, córrer, nedar, cantar, calcular, observar, aprendre idiomes, empatitzar amb els semblants, o poder menjar 32 ous crus en un minut, hi ha persones més o menys dotades per fer-ho. Coneixem bons narradors nats i persones que, relatant-los, destrueixen els millors arguments. Però tots disposem dels instruments bàsics per contar històries i, tot i que no els sapiguem denominar, d’un cert repertori de gèneres narratius, entre els que escollim amb absoluta naturalitat quin ens sembla el més adequat no només per a la història que volem explicar, sinó també per als objectius que té la nostra narració.

És una llàstima que a l’escola haguéssim d’aprendre els noms i els recursos propis dels diferents gèneres d’una manera purament memorística, perquè totes aquestes formes possibles de contar una història no representen només una terminologia necessària per aprovar l’examen de literatura, sinó que es corresponen amb les nostres opcions per contar, per contar-nos, per donar sentit al que ens passa dia a dia, per crear-nos com a persones a través del relat. També per manipular i aconseguir coses.

L’elecció del gènere no és mai trivial. Al mateix fet li podem donar l’aire d’una tragèdia, el podem contar de manera que ens convertim en èpics herois o podem transformar-lo en una comèdia. Som capaços de convertir una anècdota en un gran esdeveniment o minimitzar un esdeveniment relegant-lo a una frase subordinada. És una barreja d’experiència i instint narradors el que moltes vegades ens ajuda a elegir, segons a qui li estiguem contant la història, segons el que vulguem aconseguir amb el nostre relat.

Recordo que, quan fa anys estava entrevistant espanyols que van emigrar a Alemanya en els anys 60 per documentar una novel·la, em va impressionar vivament el que va explicar una senyora que havia arribat Alemanya gairebé sent nena i havia entrat a servir a casa d’una família. Entre rialles, ens va explicar que un cop la senyora de la casa, que no parlava espanyol, li va dir: "Heute Abend hast du frei. Wir haben Besuch" (Aquesta nit la tens lliure. Tenim visita). Ella, que sabia poquíssim alemany, va pensar que l’última paraula, 'Besuch' (visita), significava "besuc" i va pensar que la senyora li estava demanant que anés a comprar-ne un. A l’arribar a aquesta part, tots els que escoltàvem la història ens vam posar a riure. La narradora també es moria de riure mentre ens deia: "Imagineu-vos, vaig voltar tota la ciutat intentant trobar un besuc, i plorava i plorava perquè no m’atrevia a tornar a casa sense el peix". Ho explicava com una cosa divertidíssima, però, després de celebrar l’anècdota, crec que tots ens vam quedar afligits.

Vaig entendre que la història era en realitat tan trista, tan traumàtica que l’única manera possible d’abordar-la era des de la distància que permet l’humor. Però no es tractava només d’això. La manera d’explicar-la contenia un missatge implícit: "Mireu-me, així de malament ho vaig passar al principi, però aquí em teniu, i ara ho puc explicar rient, perquè ho superat". Aquesta anècdota tristíssima formava part del seu discurs d’èxit personal. Va triar la forma que li permetia explicar-nos la història i commoure’ns alhora que despertava la nostra admiració.

Recullo aquesta petita anècdota perquè en el seu moment ja em va fer pensar en el fet que les històries sempre es conten per a alguna cosa, sempre hi ha una intenció, no només en el que es conta, sinó també en la manera.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Ja que tenim la capacitat de la narració i l’instint d’utilitzar el gènere apropiat en el context apropiat quan conten històries, també hauríem de fer ús d’aquesta capacitat i d’aquest instint quan ens les expliquin. I preguntar-nos per què ens estan narrant una cosa d’una manera determinada. Crec que seria un exercici sa, almenys il·luminador, pensar, per exemple, ¿a què apel·len les faules pseudoorientals que comparteixen els llibres d’autoajuda i els prospectes de cosmètica? ¿Per què es torna a comentar l’actualitat des de l’humor negre, el dels descoratjats?¿A què es deu la revitalització del gènere d’èpica sentimental que durant anys havia quedat relegat a les cròniques esportives? ¿Què ens estan explicant en realitat? I, sobretot, ¿per a què?

No es tracta només del fons, sinó també de la forma. La forma del discurs no és innocent. L’elecció del gènere mai és innocent.