Barcelonisme i cultura

Barcelonisme és amor prioritari per Barcelona. El barcelonisme pot ser independentista, catalanista, de dretes o d’esquerres, més difícilment constitucionalista, ja que a Madrid van descobrint una cosa que no sabien ni els franquistes: el problema de Catalunya es diu Barcelona. Massa gran, massa potent, massa indòmita. En efecte, si Barcelona caigués en el provincianisme, per operació d’estat o per inadvertència,el sobiranisme quedaria en residual. El famós article del Titanic, de Félix de Azúa, no retratava una realitat, expressava un desig, una estratègia avui compartida per C 's i les restes del PP.

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

La bandera del barcelonisme que va aixecar Verdaguer ambl’’Oda a Barcelona’ (100.000 exemplars editats per l’Ajuntament en una ciutat de 500.000 habitants) jau en un magatzem municipal de trastos inútils. Des del 1957, inici de l’era Porcioles, els primers alcaldes no barcelonistes són els dos últims. Trias es va creure la falsedat pujolista segons la qual catalanisme i barcelonisme són vasos comunicants, com més barcelonista menys catalanista. Colau, que encara no sap que va arribar a alcaldessa perquè eral’opció menys hostil a l’esperit rebel de la ciutat, situa la seva ideologia per davant. Hauria de ser al revés. Primer Barcelona. Segon, a conveniència de cadascú. Qui enarbori amb credibilitat la bandera de Barcelona succeirà Colau.

Si per vacances us vau perdre la doble pàgina de El Periódico del 16 d’agost sobre Barcelona com a possible capital del’artivisme,  o l’article de Carles Cols sobre les festes de Gràcia; o la novetat discogràfica, la veu i l’actitud coherent de Mayte Martín, fareu bé en recuperar-los. Això és el barcelonisme cultural: entranyes irreductibles, màxima gosadia, fe en la ciutat. No Plensa, no el dirigisme de la Mercè, ja no el MACBA ni el CCCB, que han caigut en mans de funcionaris, com tota la ciutat.