Nova dreta i retallada de llibertats

No deixa de sorprendre’m com competeixen alguns partits polítics per ocupar un espai electoral cada vegada més retrògrad. Segurament soc, a més de feminista, ingènua. Ja el 2018 hem aconseguit algunes cotes de llibertat assolides que ja no haurien de ser terreny de debat. Es tracta del progrés social –que també hi ha més enllà del tecnològic i del dubtós progrés econòmic–. ¿No és cert que ningú es plantejaria si hem de tornar a la màquina d’escriure en lloc d’utilitzar ordinadors?¿Per què llavors les propostes polítiques que van en la línia de la retallada de llibertats i drets individuals tenen rèdit electoral?

La recent incorporació de Pablo Casado a la presidència del Partit Popular n’és un bon exemple. n’és un bon exemple.Sembla que aquesta nova direcció, liderada per persones joves, pretén tirar per terra lleis com la de memòria històrica, eutanàsia i –potser el més greu– la llei de l’avortament. És lògic i democràtic que, a qualsevol país, hi hagi diversitat d’opinions polítiques que tenen el seu reflex a les urnes i donen lloc a propostes programàtiques diferents. La pregunta és: ¿resulta legítim que la retallada de llibertats –com intentar aniquilar el dret de les dones a decidir sobre el seu propi cos i la maternitat– sigui una proposta electoral?

Fa algunes setmanes va aparèixer en els mitjans una proposta de llei del partit republicà a Arkansas que pretén que els pares puguin impedir l’avortament d’una dona, fins i tot, en aquells casos que l’embaràs és fruit d’una violació. Seria esperpèntic si no fos tan summament preocupant. Una vegada més, el patriarcat i el poder de l’home (com a categoria social) tornen a prevaler, fins i tot, en casos de violència extrema.

La reacció en forma d’escalada dels sectors ultraconservadors en vista d’alguns avenços –feministes i d’una nova manera d’entendre la política que pretén una participació més gran de la ciutadania– ens ha de portar a una reflexió sobre quins han de ser els pilars d’una societat que pretengui dir-se democràtica al segle XXI. Els drets humans haurien de passar per davant de qualsevol ideologia i haurien de ser intocables, i aquí cabria: el dret a enterrar els nostres morts, tot i que hagin passat 40 anys, el dret a morir dignament quan cada un ho decideixi i el dret de les dones a decidir sobre quan i com ser mares. Entre molts d’altres. Qualsevol altra mirada torna a ser patriarcal i ens remet al papa Estat que ha de decidir per nosaltres sobre allò que incumbeix a les nostres vides.

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

Les democràcies més avançades –i em refereixo a avançades en termes ètics, participatius i socials– poden fluctuar entre polítiques econòmiques liberals o socialdemòcrates, per exemple. Per descomptat. Però pretendre retrocedir quant al reconeixement de drets és una cosa que és a l’ADN de la dreta totalitària i hauria de transformar-se si pretenen formar part de les noves maneres d’habitar el món present i futur. Aquests nous o renovats moviments de dreta i ultradreta confonen, intencionadament, drets amb obligacions: cap govern obligarà a avortar una dona que no vulgui o obligarà a morir algú que vulgui continuar vivint. És en aquest punt en què observem amb tota claredat el substrat totalitari i masclista en l’ideari. Dos conceptes que van de la mà.

És important desemmascarar aquesta pretesa equidistància que col·loca el dret a l’avortament a l’altre extrem dels moviments ‘provida’, per exemple. Com si el fet de demanar el respecte envers els drets de les dones fos estar en contra de la vida. És aquesta construcció maniquea de la dreta més conservadora que, històricament, s’ha aprofitat del llenguatge i de moltes de les lluites dels moviments d’esquerres pretenent oferir una ideologia més respectuosa amb els valors, amb les persones. Mentida. En una tertúlia de cafè podríem expressar opinions diferents: algunes dones podríem pensar que no avortaríem mai i altres que sí que ho faríem arribat el cas, però totes partiríem de la mateixa premissa: el respecte al dret a decidir. Qualsevol altra opció passa per tenir un Estat que no respecta els drets de la seva ciutadania. No hauria de ser una opció ni una ideologia. Els drets no han d’entrar en qüestió en un programa electoral. És una línia que ja no hem de traspassar. Pertorba veure, una vegada més, com la pretensió de fons és controlar les nostres maneres de viure.